El procés


  • Comparteix:

lluis.mont

Lluis Mont


Publicat: el 29/set/14
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Això que anomenem procés és la convergència de moltes persones en una idea comuna de canvi, que es concreta en el reconeixement de la sobirania de la nació catalana i regeneració democràtica.

El que té d'extraordinari el procés és que després de molts anys d'apatia política - que d'altra banda, probablement és l'estat desitjable d'una societat, és a dir, una societat estable, on els ciutadans accepten l'statu quo' - apareix de nou una increïble força i mobilització social en la consecució d'un objectiu comú.

Els que tenim una edat ja vàrem veure un procés semblant en els darrers anys de la dictadura, quan una gran massa de persones a Catalunya tenia plena consciència que calia acabar amb la dictadura i aconseguir un règim de llibertats democràtiques, que anaven acompanyades també de la consecució d'un reconeixement de les llibertats i d'una sobirania catalana. Així doncs, l'Estat va restablir la Generalitat republicana en la persona de Tarradellas, i va fer una Constitució que reconeixia la existència d'unes nacionalitats històriques amb uns espais de sobirania que posteriorment varen quedar expressats en l'Estatut, amb totes les limitacions que vulgueu.

Aquest procés va finalitzar amb el 23F en què la societat catalana va tenir la percepció que calia avançar més lentament, donat el risc d'involució i així, sota la direcció de Pujol, es va anar fent camí amb la política de 'peix al cove'.

Aznar va representar la fi d'aquesta era, perquè en la mentalitat dels neofranquistes s'havia anat massa lluny en la descentralització d'Espanya, i l'Espanya castellana havia de recuperar els poders perduts. Zapatero va representar un intent maldestre dels socialistes de reconduir l'enfrontament iniciat per Aznar, però el fracàs estrepitós de Zapatero i el recurs de l'Estatut varen obrir el camí cap el procés independentista.

Cal reconèixer que els primers en posar-se en marxa a nivell polític va ser probablement Carretero i el Reagrupament independentista. Però, un cop plantejats els objectius d'independència i regeneració democràtica, la bola va començar a rodar pendent avall, impulsada per una força col·lectiva imparable.

I la pregunta és: què cal fer a la pràctica davant una possible prohibició de la consulta? El que cal fer primer és reforçar la cohesió ideològica al voltant d'un objectiu comú, què és el dret d'autodeterminació i la regeneració de la democràcia. La força de la idea del 'dret d'autodeterminació dels pobles' és tan gran i tan necessària que la humanitat no és pot permetre d' abandonar aquest principi, que és probablement necessari per aconseguir eliminar de la humanitat la guerra com a forma de fer política. Per això, la lluita que en aquests moments hi ha a Catalunya en favor del dret d'autodeterminació de les nacions és una lluita universal i aquesta és la seva força, el que dóna aqui la defensa una superioritat moral enfront l'adversari. El paral·lelisme més evident seria la lluita per l'abolició de l'esclavatge. També hi va haver lluites aferrissades, partidaris i detractors, però entre els partidaris de l'abolició tenien la força que dona la superioritat moral d'una idea.

Si les persones que participen en el procés són capaces de sentir aquesta força interior comuna en la consecució de l'objectiu, la prohibició de la consulta per part d'un Tribunal Constitucional desacreditat, sotmès a la voluntat política d'un règim en descomposició, no serà més que una anècdota en aquest camí que ha decidit iniciar la societat catalana. Cal no oblidar que aquest procés no ha estat iniciat per líders polítics. Es tracta de la maduració col·lectiva d'un desig de llibertat i de justícia, que s'ha concretat en la necessitat d'aplicar el dret d'autodeterminació a la nació catalana, com a màxima expressió de regeneració democràtica. Aquesta és una resposta col·lectiva a un Estat espanyol a la defensiva, incapaç d'assumir el seu passat i denunciar-ne els abusos. Un estat construït al voltant d'uns poders fàctics heretats de la dictadura, i que en aquests moment no tenen cap credibilitat, ni força moral per liderar la recuperació democràtica i econòmica que necessita Espanya.

En resum, el camí es farà cada dia caminant. Ja ho deia Machado: 'Caminante, no hay camino. Se hace camino al andar'. Però el més important és no perdre la convicció d'on volem arribar col·lectivament com a poble: exercir el dret d'autodeterminació i assolir una regeneració democràtica de les estructures de poder.

LLUÍS MONT és cardiòleg



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.