La deconstrucció del cantautor


  • Comparteix:

eduard.jener

Eduard Jener


Publicat: el 29/nov/14
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Les cançons acostumen a ser per molta gent, la majoria m'atreveixo a dir, la memòria personal lligada a l'evolució emocional individual i, per tant, col·lectiva. Hi ha autors, hi ha cançons, que ens afecten perquè les hem fet nostres des del primer dia que la vam escoltar i, per moltes raons, estètiques, vitals, culturals, ètiques, polítiques, s'han convertir en un corpus espiritual (sic) que ens configura, a vegades per fora i per dintre.

Albert Flores, primer viola de l’Orquestra Simfònica Sant Cugat, és un amant declarat de la música, de les cançons, de Lluís Llach, i des de la seva joventut emotiva i la seva gosadia interpretativa, va sentir un dia la necessitat de reformular les cançons del noi de Verges amb la complicitat de Joan Berlanga, un actor de coneguda i reconeguda solvència professional a la ciutat, vinculat a moltes de les activitats que aquí es fan i partícip de diferents aventures teatrals i televisives.

Aquesta unió, Flores al piano, Berlanga amb la veu, configuren un espectacle titulat 'Llach Poeta' que vaig veure dissabte passat al Terra Dolça de la ciutat. Un espai que es va omplir de gom a gom (es van quedar persones fora per falta de places) i que va emocionar-se pregonament durant el recital dels dos intèrprets, probablement perquè la potència de les 'lletres' de Llach és important, probablement perquè es fa de manera que aquesta poesia continguda en la 'lletra' de la cançó prengui el protagonisme total, probablement perquè la selecció és molt acurada i equilibrada, i amb tota seguretat perquè la música de Llach passada per la lectura d’Albert Flores és extraordinària i perquè la veu de Joan Berlanga domina tots els matisos, busca els colors, estableix la cadència justa, l’èmfasi precís, per arribar a un públic atrapat totalment per la força de l’obra i per la categoria dels intèrprets.

Que cançons com 'País petit' o 'Infant de Beirut' semblin noves és una demostració d’aquesta perfecta simbiosi entre els dos artistes que, sense deixar d’interpretar Llach, aconsegueixen donar vida nova i pròpia a una obra per tots coneguda i per molts estimada. Si tenen l’oportunitat de veure-la no la deixin escapar.

EDUARD JENER és crític d'arts escèniques



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.