Inicia sessió 
Registra't
En el cas del tren,i a desgrat que tots els focus apuntessin al maquinista, hi havia motius per exculpar-lo: tal com denunciava el sindicat de maquinistes, just en els últims quatre quilòmetres del trajecte, on va tenir lloc l'accident, no hi havia implantat el sistema de seguretat que l'hauria evitat. Per a més inri, la via per on feien passar un tren d'Alta Velocitat era una infraestructura molt vella, aprofitada dels temps del franquisme. Adif (organisme públic encarregat de la via), el PP i el PSOE van afanyar-se a treure's les mirades del damunt.
En el cas de l'avió de Lutfthansa, i segons la versió oficial, un suposat malalt mental hauria aconseguit esquivar tots els exàmens mèdics de la companyia i fer-se amb el control d'un AIRBUS 320 amb 155 persones a bord, sense que res ni ningú no pogués evitar-ho. I el que és més particular: la culpa seria seva. I no de l'empresa, per favor!
En totes dues ocasions, l'estat i les grans empreses han culpat els conductors. I els mitjans 'de descomunicació' (com els anomenava Eduardo Galeano, en pau descansi), en la seva majoria la veu del seu amo, així ho han difós. Però entre el tren de Santiago i l'avió estavellat als Alps hi ha una diferència important. Com vèiem als dos paràgrafs anteriors, en el primer cas tenim elements per contrastar les informacions que se'ns donen. Sobre l'estat de la via, sobre les mesures de seguretat que la fan segura, sobre la velocitat que duia el vehicle... Per contra, amb el cas de l'avió no podem contrastar res. Com a lectors, oients o espectadors, hem de fer autèntics actes de fe quan rebem les informacions relatives a l'accident. I malgrat que les revisions de les caixes negres solen ser fidedignes (les revisen gent amb interessos diferents i inclús oposats), tots sabem que quan la pela corre, els interessos d'uns i d'altres poden diluir-se fins el no-res.
Que valgui un cas extrem com aquest per recordar-nos que sempre s'ha de posar en quarantena tot el que ens arribi. Com a costum, com a primera norma de seguretat. Els periodistes seran bons o dolents; honestos o malintencionats. Però no ens podem empassar les coses sense posar-hi ni un filtre ni una mínima oposició. Hem d'exigir uns mínims. Sinó, correm el risc de seguir creient-nos que la transició va ser modèlica, que als Centres d'Internament d'Estrangers i a les comissaries dels Mossos no s'hi practica la tortura, que la crisi és culpa de les persones migrades i de les aturades o que a Sant Cugat només hi ha 300 pisos buits.
JOAN CABASÉS és estudiant de Periodisme, membre de l'Esplai Sarau i militant d'Arran Sant Cugat
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.