'Incerta glòria'


  • Comparteix:

ramon.pique

Ramon Piqué


Publicat: el 10/nov/15
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Joan Sales en la seva obra mestra, 'Incerta Glòria', perfila amb agudesa literària les contradiccions de la societat catalana de la seva época, una època que va des dels anys previs a la proclamació de la república fins al període de postguerra. En les pàgines de Sales se'ns dibuixa la història d'un país normal en una conjuntura anormal, i és això que el fa més tràgic i còmic alhora. Un conserge, enamorat de l'Einstein que en honor seu es fa dir Estany quan comandava la guerrilla antifranquista un cop acabada la guerra.

'Incerta Glòria' és entre moltes coses una apassionada història d’amor entre tres persones. És un reconeixement a la integritat humana més enllà de la ideologia. El vell anarquista és a la mateixa cara de la moneda que ell capellà republicà. Aquest país nostre té aquesta manera de viure la normalitat. El llepa feixista, abans llibertari, és a la mateixa cara del nou falangista.

Probablement una de les pàgines que més corprenen és l'inici d’un capítol en què descriu el matí en què seria afusellat el president Companys. En boca de la seva germana, es pot sentir el pes d’aquell matí, minut a minut, en què les bales intentaven acabar amb la vida d’un poble.

Era difícil acabar amb aquell poble tossut a l'hora de resistir i tossut en continuar existint quan tot el vent bufava en contra. Ara, set dècades després, la gent d’aquest país s’entussudeix de nou en voler alçar la mà per mantenir aquell vella tossuderia de voler ser un poble molt normal i ple de contradiccions, com qualsevol altre poble del món.

A Montcada estant, a la casa on vaig nèixer, essent jo un jove revolucionari independetista als anys 80 vaig amagar uns cartells que deien: 'Fora la guàrdia civil, fora les forces d’ocupació espanyoles'. El meu avi, que va nèixer a les acaballes del segle XIX i per tant va ser contemporani del Conde de Romanones, d’Abdelkrim el Khatabi, de Prat de la Riba, del dictador Primo de Rivera, de Francesc Macià, de Serrano Súñer, entre molts altres, em va dir amb veu exaltada que no digués mai que érem catalans. La seva experiència de vida li deia que els catalans i les catalanes no teníem un lloc en aquest món que no fos formar part d’un país que no era el nostre.

No aspirem al fet que un dia tot ens sigui pagat pel sol fet de ser catalans, com ens deia en Francesc Pujols. Només aspirem a poder pagar amb la nostra moneda el llapis i el paper on escriure el nostre futur.

Tornant, però, al començament, el que sempre m'ha commogut d''Incerta Glòria' és aquella escena en què els soldats catalans republicans que es retiraven per Bielsa després que el front d’Aragó hagués caigut es giraven cap al país que deixaven i cantaven el Virolai. Un poble ple de contradiccions el nostre. Com qualsevol altre.

RAMON PIQUÉ és regidor de la CUP-PC



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.