Fraternité


  • Comparteix:

joan.lopez

Joan López


Publicat: el 24/set/16
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Tres són els colors de la bandera francesa i tres són els principals valors sobre els quals es fonamenta la seva república. Tant les esquerres com les dretes els incorporen sovint al seu discurs. Com els interpreta cadascú, ja són figues d'un altre paner.

El 14 de setembre passat parlàvem de tot això en el Casal TorreBlanca en un interessant debat sobre valors organitzat pel PSC de Sant Cugat. Llavors algú va observar que un d'aquests principis de la Revolució Francesa havia caigut en desús. Ja no està 'de moda' parlar de fraternitat i sembla que el al segle XXI, el seu substitut és la solidaritat, paraula molt més 'moderna'.

Això em va fer reflexionar. En un món que no ha canviat de sistema econòmic des de fa segles, allò que es presenta com a novetat acostuma a ser sospitós, especialment quan ho fa constantment i al llarg del temps. Res no és casual ni innocent quan les classes dominants intenten imposar-nos el seu pensament amb tots els mitjans al seu abast, i molt menys, en allò que en diuen 'les modes' i 'la modernitat'.

La veritat és que el mot 'solidaritat' a vegades em sona tan llunyà com la situació geogràfica dels camps de refugiats a Grècia o la guerra de Síria. El primer que em ve al cap és que la 'solidaritat' sembla ser un concepte interclassista i, com a tal, més proper a la caritat del que aparenta. Quelcom em grinyola quan fins i tot els mateixos responsables de les desigualtats, més enllà del seu cinisme, poden oferir 'mostres de solidaritat' vers les seves víctimes. És una paraula que hom acostuma a emprar per definir conceptes com ajudar, col·laborar, cooperar o simplement sentir-se sensibilitzat amb causes que sovint es perceben alienes.

Per altra banda, és cert que moltes vegades quan parlem de solidaritat rebutgem d'inici la idea de la caritat, concepte generalment dotat de connotacions negatives i acompanyat de certa indignitat. Tots sabem que en lloc de resoldre les desigualtats, més aviat les perpetua. Així, més enllà del donatiu que es pot deixar a la safata de l'església per a la gent que passa necessitats al nostre barri o al Tercer món, ens preguntem el perquè de les necessitats, les injustícies, les guerres i d'altres calamitats. Intentem anar a l'arrel dels problemes per tal de trobar solucions.

No obstant això, en l'imaginari col·lectiu que acompanya la solidaritat ens trobem també amb els filantrops, és a dir, persones generoses, i perquè no dir-ho, també afortunades de poder ser-ho, que donen molt a canvi de res material, ja sigui lluitant per causes que afecten al seu barri o fent de cooperants arreu del món. Sort en tenim d'això! Però no deixa de ser un fet que allò que per a moltes persones es podria tractar d'una qüestió de supervivència, per a d'altres la solidaritat no deixa de ser una qüestió d'altruisme, i a vegades, una font d'experiències personals 'enriquidores'. En aquests casos mai no es podrà parlar de cooperació o col·laboració entre iguals.

Això es produeix perquè sovint, davant les mostres d'adhesió a certes causes (a vegades la solidaritat només es queda en això) o, encara millor, malgrat la possibilitat d'impulsar mesures polítiques i econòmiques que d'alguna manera puguin pal·liar certes injustícies i desigualtats, amb la pràctica de la solidaritat no es concep la possibilitat d'atorgar als seus destinataris la dignitat de poder retornar-la d'alguna manera que no sigui solament amb l'alleujament de les consciències o el somriure dels seus infants.

Però la realitat és una altra. La realitat és que sovint, quan algú se sent solidari amb alguna causa, els destinataris d'aquesta solidaritat encara no l'han rebuda quan ja fa temps que l'han retornada amb escreix. La realitat és que cada cop que un col·lectiu desafia el poder establert en qualsevol lloc del món per combatre les injustícies que pateixen, d'alguna manera també està lluitant contra el mateix sistema i els mateixos poderosos que generen les injustícies i desigualtats que nosaltres mateixos patim a casa nostra.

Si nosaltres, solidaris ingrats, fóssim conscients de tot això que tan conscientment se'ns amaga, fins i tot amb la semàntica de les paraules, veuríem com aquest altruisme vers als altres es transforma en necessitat vers nosaltres.

Llavors hauríem aconseguit pujar un esglaó més en l'escala evolutiva dels valors humans. Un esglaó que des de la Revolució Francesa mai no hauríem d'haver baixat i que és l'únic que ens situa tots a la mateixa alçada de la resta de la humanitat. Un esglaó que ens allunya encara més de la caritat i ens ajuda a superar els límits de la solidaritat per assolir una fraternitat des de la qual, siguis on siguis, et dic que no em puc solidaritzar amb la teva lluita per les teves llibertats i els teus drets socials, ni tu amb la meva, perquè resulta que tots els damnats de la terra, ja sigui per culpa de l'atur, l'explotació, la violència, la precarietat, la fam, l'opressió, l'homofòbia, el racisme, les guerres... estem ficats en la mateixa lluita. Així doncs, agrupem-nos, germans. Vive le fratenité!

JOAN LÓPEZ és membre del PSC a Sant Cugat



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.