Opinió

Opinió

Fila Zero paga amb Dario Fo


  • Comparteix:

eduard.jener

Eduard Jener


Publicat: el 14/novembre
Opinió| Columnes
PDF |

L'any 1974 Dario Fo estrena una obra, 'Non si paga, non si paga', en plena crisi del petroli. Les economies mundials, les europees en particular, semblen a punt d'estavellar-se. Hi ha angoixa, malestar, inflació, pujades de preus, baixades de sous o, senzillament, que amb els mateixos diners no es pot viure igual i, com es habitual en la seva obra, fa una farsa espatarrant que està farcida de política reivindicativa, de denúncia als poders, siguin policials o econòmics, que es barregen de manera esbojarrada, a la manera habitual del sorprenent Premi Nobel de Literatura.

Fila Zero, la companya teatral de la Unió que ha de fer teatre exiliada (bon exili cal dir-ho) a Mira-sol els passats dissabte, dia 11, i diumenge, dia 12, canvia el títol en un intent reeixit per un contundent 'Aquí no paga ni Déu' que, probablement, Fo hagués acceptat i, potser, adoptat amb complaença. Pere Royo, el director de l'obra, opta per accentuar la farsa i tots els personatges, potser Ferran de Juan més contingut, juguen el seu paper amb intensitat per mostrar les vergonyes econòmiques sense embuts. Tina Labrador fa una Antònia, precursora de la revolta de la dona, amb alegria desimbolta. Mònica Canalda, la secunda més continguda. M. Carmen Latorre, Montse Maranges i Anna Cadalfach construeixen uns personatges contundents en les seves particulars recreacions plenes d'efectisme. Jaume Aler fa un Luis còmplice i despistat i, finalment, Pilar Andrès, en un paper episòdic de la mare contribueix a la absoluta bogeria desfermada que, malauradament, respon massa a la realitat no només d'aquells moments històrics si no que molts podrien signar en l'actualitat.

Escenografia realista de Santi Salido i Josep Bisbal, vestuari de Pepa Mageda adequat i escenes fora de l’escenari, enmig del públic, per contribuir a que aquest es senti implicat en el desenvolupament de les accions representades que, com passa massa sovint, entenem perquè forma part de la nostra vida quotidiana. Il·lusió i força, desequilibris formals a vegades, però raó de ser i d’estar plena d’un grup que va esperant el seu lloc.

EDUARD JENER és crític d'arts escèniques
about author

Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.

Aconsegueix els vídeos de Cugat TV en DVD

Mira el catàleg de la Botiga de cugat.cat