Opinió

Opinió

155 monedes de plata


  • Comparteix:

roman.escuer

Roman Escuer


Publicat: el 18/novembre
Opinió| Columnes
PDF |

Tantes coses per escriure del Procés 'tutti frutti' que m'emboliquen el raonament i em deixen en un estat de fatiga abans de començar. Sortosament, em retrobo amb un fil argumental prim, gairebé insignificant i aprofito la ben entesa per saltar per sobre de les mentides del separatisme i la seva estratègia de la victimització sulfúrica, al mateix temps que engego al Congo belga del rei Leopold l'immobilisme de Madrid, maldestre, obtusíssim.

L'argument al qual m'agafo està relacionat amb els representants de la fe. Jo pensava, de manera equivocada, que aquest petit país era aconfessional, obert, d'esperit poc sant. I creia que les desamortitzacions i les derrotes carlines havien modulat el sentit de la perspectiva ecumènica de monges i capellans. Serà que 40 anys d'obscuritat i tirania, i 40 més de constitucionalisme cartesià han convulsionat de tal manera al poble i a les parròquies, que res és el que sembla en aquests temps. Admeto un gran respecte per totes les confessions i, particularment, per l'Església catòlica, que és la d'aquí, a la que em sento vinculat culturalment. I no tinc cap dubte que el Papa Francesc, un home extraordinari, únic, transformaria el sentit de les relacions humanes si el temps i l'autoritat no ho haguessin d'impedir.

Estic, però, equivocat. Ja em van etzibar un calbot a la meva ignorància supina quan la monja dominica Sor Lucia Caram es va confessar enamorada del senyor Artur Mas. Ella, que és un diamant de l'activisme incansable contra la pobresa, decidí explorar paisatges ignots, opacs, on l'amor no té cabuda. Segurament la benedictina Teresa Forcades, amb un estil més propi del licor d'herbes silvestres que dels rovells d'ametlla monacals, va ser la que obrí les portes dels convents als fills i filles desencantades dels seglars del 3%. Ara començo a entendre les analogies pastorals de la 'famiglia', especialment de la Mare Superiora i els seus missals, després de tants anys d'escalf per part d'alguns ambients eclesiàstics.

No és que m'oblidi del bisbe de Solsona, Xavier Novell i Gomà. Probablement té l'explicació en què el cognom Gomà, precisament en un bisbe, fa que monsenyor es pessigui la pell cada mitja hora. Però caldria fer un apart amb el capellà de la parròquia de Vila Rodona i un duet de monjos benedictins de l'Abadia de Montserrat. El primer, oficiant la Santa missa al mateix temps que els membres de la mesa municipal de l'originalíssim referèndum de l'1-O comptaven les paperetes dins de l'església. És una estampa bufonesca, ridícula, de pel·lícula de García Berlanga. Per immortalitzar l'escena, els feligresos canten el Virolai mentre els auto-proclamats apoderats xiuxiuegen 'Sí. Sí. Sí. Sí...' i el benaurat capellà s'ho mira de reüll amb un somriure nerviós. Autènticament, insuperable.

Els segons, els monjos de Montserrat, amb l'aquiescència vaporosa de l'Abat, proclamen repetidament, de forma gairebé obscena, en les seves homilies, el menyspreu a la meitat de la població catalana. Aquest alineament indecorós, tan allunyat de la fe i la caritat cristiana ha estat, probablement, enregistrat per les instàncies teològiques competents i caldrà seguir les decisions de la Mare de Déu en els temps que venen.
Gràcies a l'anterior hom pot desxifrar l'estil diocesà del senyor Oriol Junqueres. Escriu sobre el bé i el mal amb una autoritat de prior, convençut que els bons guanyaran als dimonis, bàrbars i peluts. Seria menester demanar-li una indulgència temporal per als derrotats, perquè puguin aixecar-se, rentar-se i posar en ordre les seves creences sota el nou marc del Paradís que tot ho envairà.

Per aquesta raó em sorprèn que un conspicu, preparadíssim diputat que atén al nom de Rufián, utilitzés la Bíblia de forma bruta, tramposa, fregant la indecència del gàngster. Titllà públicament al senyor Puigdemont de Judes, que és l'equivalent a botifler en llenguatge feligrès. Francament, una falta difícil d'expiar malgrat els esforços del diputat peronista per agenollar-se sobre la ben engreixada fusta de caoba del confessionari separatista. Segurament caldrà Déu i ajuda perquè aquelles 155 monedes de plata circulin de tornada. I en aquest camí de retorn, la benedicció del poble serà inapel·lable. Aneu-vos en pau.

ROMAN ESCUER és membre de l'Executiva del PSC-Sant Cugat del Vallès
about author

Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.

Aconsegueix els vídeos de Cugat TV en DVD

Mira el catàleg de la Botiga de cugat.cat