Inicia sessió 
Registra't
Tampoc no hi ha resposta concloent sobre les millors estratègies per fer-hi front, depèn del país, del seu sistema sanitari i les seves institucions, de la seva capacitat científica i productiva, dels seus recursos econòmics i, sobretot, de la determinació de tots, tots, els seus habitants (polítics i responsables públics i privats de tota mena inclosos), per aturar la malaltia.
A Espanya va arribar un 31 de gener, just un mes després de la primera comunicació oficial de la Xina; el segon cas el vam conèixer 10 dies després.... i la corba es va anar enfilant cada vegada amb més força, i les primeres morts també. El dissabte 14 de març es declarava l'estat d’alarma: tothom a casa.
Molt al principi potser semblaven unes vacances (per als més optimistes i sense incerteses econòmiques), després es va convertir en parèntesi -que podia fins i tot ser productiu a nivell personal i familiar- però ara ja sabem que també tindrem molts problemes, personals i emocionals, econòmics i socials. D'entrada ens hem ajustat a la realitat prou bé: una enquesta (demoscòpia) feta entre el 17-19 de març mostrava que un 95% de la gent creia que l'estat d'alarma duraria més dels 15 dies decretats. Així serà, si les Corts ho aproven, i ningú no dubte de què ho faran. Tenim al davant un repte enorme.
A poc a poc, anem fent-nos a la idea de la magnitud real dels problemes i les dificultats que això comporta. I surten els retrets, les acusacions, i les ganes de trobar un boc expiatori. Recordo haver llegit a la xarxa que per ser disciplinats i quedar-nos a casa necessitem una actitud, perquè l'actitud és el que inspira les nostres accions i, per tant, marca la diferència en els resultats. També l'actitud és vital per no deixar-se endur pel desànim davant els problemes.
Penso que l'actitud és doble: la individual i la col·lectiva. Margaret Thatcher, una de les representants més significatives del conservadorisme més o menys civilitzat, va dir (està documentat) que 'la societat no existeix, només hi ha individus'. Ara mateix tenim exemples de països, com ara la Xina o Corea del Sud, en què la vessant de societat, de grup, és dominant, i 'sembla' que això els ha ajudat a tenir èxit en la seva lluita per controlar el COVID-19. Al 'Món Occidental Desenvolupat', o sigui nosaltres, la Unió Europea, Amèrica del Nord i altres, vivíem segurament un 'excés' 'd'individu'. Crec que la situació present, d'incertesa, por, angoixa i preocupació, i alhora de grans manifestacions d'empatia i nombrosos actes personals de solidaritat, ajut, dedicació i esforços, ens retorna al sentit de societat, dels lligams, de les interdependències personals i col·lectives.
Viure en una democràcia, amb llibertat de premsa i opinió és una gran sort, però en moments de tribulació cal ser molt i molt responsable. L'acceptació social de les mesures establertes és condició per al seu compliment; i el seu compliment és condició per al seu èxit, que reforçarà l'acceptació social. I per això hem de parlar molt, de manera honesta, buscar bona informació, reflexionar sobre el que ens diuen, no deixar-nos endur pel marc binari: bo-dolent, amic-enemic. Podem fer-ho, tenim mitjans. Som individu i som societat, tot alhora. No és un eslògan, és la nostra realitat. I som planeta. No podem tornar-ho a oblidar.
MONTSERRAT COLLDEFORNS és exdiputada del PSC al Congrés espanyol
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.