Inicia sessió 
Registra't
Ja es primavera però, i encara sento el fred a casa, sense calefacció, amb les cortines obertes per arreplegar quatre minuts de Sol. I torno a sortir sense preocupar-me de mascaretes d'auto-confecció ni bates de plàstic que fastiguegen amb cric-crec i gotes d'alguna substància rebel. M'aixeco del llit, esmorzo i tot seguit amb la primera llum, surto discretament i sense córrer per no despertar als tafaners desvetllats fent un cafè amagat darrera del 'visillo'. Amunt i avall per estirar les cames, sense l'excusa d'anar al mercat. No puc veure si abans o després hi surten amics i no faig el murri per la finestra per controlar si algú surt a comprar en tres torns, per allò de romandre mes estona al carrer. No faig trampes i no m'amago. No tinc posat res per tapar la finestra en aquesta habitació. Tornem, escolto la ràdio, dinem i poc després d'aclucar l'ull altre cop, torno a sortir. Aquest cop potser torno a córrer però parcs i espais de lleure tancats de forma precària m'ho impedeixen. Llavors caminem si ens deixa la pluja.
I tot fa bona olor per buidor de l'aire, per les branques seques i humides, fins i tot pel silenci percebo noves fragàncies. Abans no podia per monòxids i diòxids i sofre. La solitud del carrer m'omple i no estic sol. Per la tarda sento fins i tot les cafeteres dels veïns que no poden sortir com jo. Atresores aquestes mirades furtives, fins i tot d'enveja. Maleïda situació per alguns. No ens tenen per poder romandre ni que sigui 10 minuts al carrer sense un cistell, sense buscar a la bòfia ni sentir-se culpable. Potser no està bé i sento a casa com parlen dels 'policies de balcó' o fins i tot d'assetjaments a persones necessitades de desplaçar-se per varis motius, a banda de l'abastiment. Cada dia em miren de reull a les vuit del vespre, per no aplaudir les persones, herois i heroïnes. I desitjarien aquests, no sortir de casa, d'altres sortir una mica i jo indecís per fer el de sempre. A mi no m'han ensenyat a aplaudir. A més, em fa por quan ho fan i corro a amagar-me sota el llit, i em venen mals records de revetlles d'inici a l'estiu. Em sona a petard cada dia, cinc minuts de mal tràngol però, per una bona causa.
De nit, ja torno a sortir i soc jo qui els mira a través dels seus murs de tela, amb llum a dins i música, karaokes, concerts i més temes d'esbarjo. Ara em sento protegit, i ningú em pot veure més enllà de les seves cortines. La llum és poca i els tinc a tocar i sense res a amagar. Pipí, volteta i cap a casa, sense poder córrer un cop més. No saben que els vigilo i que vetllo per ells, per que s'acabi tot això i per oblidar. Si no tinguessin cortines ens podríem comunicar tot el dia i no amargar-nos uns dels altres. Qui s'amaga desconfia. Ja no tinc. Mossegades, pixades o velles, totes han caigut al meu designi. Soc el rei i a casa meva no posem cortines.
ÁLEX CUESTA és membre de la PAS Sant Cugat
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.