L'Aconcagua, cim assolit


  • Comparteix:

xavier.ortega

Xavier Ortega


Publicat: el 4/mar/20
Opinió d'esports
Més Columnes de l'autor
PDF

Aquest projecte es va iniciar amb la il·lusió de compartir una gran afició entre tres grans amics de tota la vida: la muntanya. I que es va anar nodrint de la meva passió personal per la marxa nòrdica, per demostrar i demostrar-me allò que porto anys perfeccionant i estudiant; que es pot pujar a cims alts utilitzant la tècnica correcta tant en la llarga aproximació com en l'atac final al cim.

L'Aconcagua és el cim més alt dels hemisferis sud i occidental; també és la muntanya més elevada de la Terra entre les situades fora del sistema de l'Himàlaia. Posseeix dos pics principals: el cim nord, de 6.962 metres i el cim sud, de 6.930 metres.

La nostra aventura va començar a principis d'aquest febrer i va durar dues setmanes. Sabíem que no seria fàcil, les característiques pròpies del recorregut, l'alta muntanya, la manca d'oxigen i les condicions climàtiques extremes, fan d'aquest repte un desafiament excepcional i únic.

Vam començar a caminar des de 2.700 m a Camp Base que està situat a 4.200 metres. Ja és tota una aventura arribar al Camp Base, vibrar amb els nervis i les ganes dels aventurers com nosaltres que somien en arribar a tocar el cim i conèixer experiències i persones fantàstiques. Una vegada arribats aquest punt, però no estem ni tan sols a la meitat de l'aventura. Cal aclimatar molt bé i estudiar les condicions climàtiques i la zona abans de continuar. Nosaltres vam realitzar el Cerro Bonete, un cim adjacent de 5.100 m per aclimatar. Finalment i utilitzant 14 dies en total arribem al cim de l'Aconcagua. Una experiència que és difícil de resumir en poques línies, però que ha està molt gaudida i lluitada.

Dades extraoficials de l'Aconcagua indiquen que arriba al cim aproximadament un 30% dels que ho intenten. No és una ascensió tècnica, és caminar per fortes pujades i sovint amb condicions climàtiques complicades. Nosaltres, per exemple, vam suportar vents de 105 quilòmetres per hora i que no ens van deixar muntar els campaments d'alçada i que ens van obligar a fer un tram final de l'ascens en 14 hores sense fer nit al mig.

Una de les claus del nostre èxit en aquesta aventura ha estat la marxa nòrdica. La marxa nòrdica és molt més que caminar amb bastons, és l'ús actiu d'un parell de bastons dissenyats especialment per a l'impuls. Aquest impuls al caminar vindrà de l'ajuda del tren superior que s'apliqués des de les espatlles, no dels colzes; quan es tira el braç cap enrere, la mà s'ha d'obrir de forma natural, a l'objecte de no bloquejar l'articulació del canell i cal tornar a tancar-la al bracejar cap endavant, mantenint els moviments suaus, amplis, rítmics i regulars.

La tècnica de la marxa nòrdica o nordic Walking exigeix una correcta alineació de el cos, moviments dels membres amplis i llargs, rotació de columna pel moviment alternant i contrariat de l'eix de cintura escapular i cintura pèlvica, i un bon grau de coordinació.

Diversos estudis de marxa nòrdica, han demostrat que caminem amb més velocitat, que l'esforç percebut és menor, perquè repartim el pes quasi be a tota la musculatura i a més millora l'estabilitat dinàmica i la despesa energètica.

En el meu cas aquest desafiament físic i mental d'arribar a el pic de l'Aconcagua, ha estat gràcies a l'entrenament exclusivament de marxa nòrdica, incorporant també tècniques hipopressives per millorar la saturació d´oxigen.

XAVIER ORTEGA és entrenador de Marxa Nòrdica



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.