A cau d'orella

He viscut tardes de glòria Molts diuen que el periodisme és vocacional. I així és com ha de ser. El que jo em pregunto és quan i com es crea la vocació. La meva va créixer entre jocs, de molt petit. Aquells dies, per la meva habitació, van passar els més grans esportistes del moment. Epi, Sibilio, Audie Norris, Romario, Stoitxkov...

El meu primer contacte amb el periodisme esportiu va ser, de molt molt petit, amb el dial de Ràdio Cerdanyola. A casa meva, a la ciutat veïna. Escoltava cada tarda un programa d'esport local (poc m'imaginava en aquells moments que aquest seria un dels meus destins). Però potser no entenia res i per això em vaig dedicar a crear el meu propi món esportiu. Amb l'EXIN Básquet vaig viure a la meva habitació jornades de glòria. En aquell senzill joc de taula que consistia en prémer un botó que treia aire i impulsava la pilota cap a la cistella. En aquesta pista de poc més d'un metre quadrat s'hi van jugar FINAL FOUR, play-off ACB i els Solozábal, Epi, Villacampa i companyia van fer cistelles impossibles de veure fins i tot a l'NBA. Tot això, evidentment, locutat per un servidor.

Més tard va arribar el PCFUTBOL i les locucions van passar a l'esport rei. Tot això, evidentment, amb la ràdio encesa. Primer 'Tablero Deportivo' i 'Radio Gaceta de los deportes' a Ràdio Nacional. Després, 'El Larguero' i el 'Carrusel' de La SER. Petits ingredients que van fer que, després d'aparcar uns anys la meva vocació per dedicar-me a altres activitats, hagi decidit llançar-m'hi de cap. De fet, l'únic que vull és que aquest EXIN Básquet es converteixi en un palau amb milers de persones. Serà molt demanar?

Elaborat per: eric jiménez
Publicat el 12/mar/08