Inicia sessió 
Registra't
Els altres quatre autors seleccionats també han rebut una combinació de lots i entrades. Àngels Antiga ha quedat segona pel relat 'Tots tenim un preu'. El tercer premi ha estat, 'ex aequo', pel relat 'Severino' de Pau López i per 'Paraules per la Júlia' d'Haizea Arrizabalaga. Laura Patricio ha quedat quarta amb el relat 'L'anhel contra les roques'.
Els cinc guanyadors han explicat, en declaracions a Cugat.cat, que escriure aquests relats de deu línies ha estat tot un repte.
Guanyadors microrelat
M'agrada dir coses en poques paraules, però no és fàcil. / Deu línies costa molt. / És tot un repte però aquí està la gràcia. / Normalment escric relats més llargs. / Sóc nova a Sant Cugat i em fa molta il·lusió.
El jurat del concurs de microrelats estava format per la directora de la Biblioteca del Mil·lenari, Pepa Forn, el responsable de la llibreria el Celler de Llibres, Ferran Pontón, l'escriptor Víctor Alexandre i la periodista de Cugat.cat Sílvia González.
El concurs ha obtingut fins a 36 textos, una tercera part dels quals eren obra d'alumnes d'escoles de la ciutat. És per això que l'organització es plantejarà en la propera edició la creació d'una categoria infantil. Tots els relats es poden llegir al diari electrònic www.cugat.cat.
Els noms dels guanyadors s'ha donat a conèixer durant el programa especial de Sant Jordi que ha realitzat Cugat.cat a la plaça d'Octavià.
LLEGEIX AQUÍ ELS CINC RELATS GUANYADORS
Arestes
Va sortir al carrer fart de caminar. No hi veia més enlla de la seva ombra. No va voler ni fixar-se en ella. La coneixia prou com per estar contant les seves arestes. No existia cap confusió. Va sortir al carrer. Fart de caminar, no hi veia. Més enlla de la seva ombra no va voler ni fixar-s'hi. La coneixia. Potser prou com per estar contant. Les seves arestes no existien. Cap confusió. Va sortir. El carrer, fart de caminar. No. Veia més enlla de la seva ombra i no va voler. Ni fixar-s'hi. D'ella en coneixia prou com per estar contant les seves arestes i que no existís cap confusió. Va sortir al carrer fart de caminar i no veure-hi. Més enlla de la seva ombra no va voler. Ni fixant-se en ella la coneixia prou. Com per estar. Contant les seves arestes no existia cap confusió. Va! Sortí al carrer. Fart de caminar. No! Hi veia. Més enlla de la seva ombra, no. Va voler fixar-s'hi. En ella la coneixia. Prou! Com? Per estar contant les seves arestes no n'existia cap. Confusió.
Gerard Minuesa (Juanyusep)
Tots tenim un preu
No podia expressar-ho millor: " Ja té raó , ja, la gent, quan diu que tots tenim un preu! Però és que el meu és tan baix!". I no es tractava de que tingués l'autoestima baixa, no. Es trobava una persona molt professional i legal. Però hi seguia donant voltes: "potser hi tenen a veure la dignitat, els valors socials, la manera de ser...", però tampoc no servia. I no pas perquè no tingués totes i cadascuna de les qualitats que posava en el llistat,no. Tenia molta dignitat, uns valors sòlids d'igualtat social, de democracia, de solidaritat. No li servia perquè era justament per tot això que es deia: "Ostres! Com puc apujar els preus si sóc puta de barri obrer? Com, amb la crisi econòmica que patim, els dic que la mamada val un 30% més, i el polvo un 50%? Amb quina cara em passejo pel barri, jo, després?". I va mantenir els preus.
Àngels Antiga Comas
Severino
Quan el metge li va dir que tan sols li quedaven sis mesos de vida, el Severino va trucar el seu fill, amb qui no es parlava desde feia cinc anys. Com que el fill no contestava al telefon, el Severino va decidir agafar el metro i esperar-lo a la porta de casa seva. Assegut en un banc, mentre les hores passaven, el Severino observava passar la vida al carrer. Quan els fanals es van encendre el seu fill encara no havia arribat. Una dona que passejava el seu gos el va reconeixer. Com esta, Severino? Feia temps que no el veia. Estic esperant que arribi el meu fill, no crec que trigui ja. La dona se'l va mirar un moment i es va acomiadar. La nit va caure i el Severino seguia assegut davant l'edifici. No recordava que el seu fill havia mort feia dos anys. I va seguir esperant, i esperant.
Pau López (Solaris)
Paraules per a la Júlia
T'explicaré la veritat, menuda, tot i saber que acabes de fer sis anys i que, potser, ets encara molt petita per entendre-la. He d'explicar-te-la per a que sapigues com esquivar la mort de l'anima quan et facis gran. És el meu deure; també el meu dret. Ara mateix contemplem el capvespre des del terrat. Ton pare em parla d'art, de la pintura holandesa del segle XVII. "Sobre les estovalles, ha quedat un got de vi, quatre pétals de flor, trossos de xocolata en un plat... I mirant bé l'instant, s'endevina una historia. L'atemporalitat del que és quotidia; vet aquí la contradicció! Tot resta inmovil, tot pren sentit" - em diu. Jo l'escolto, -m'agrada escoltar-lo-, i ambdós fumem lentament. Tu seus sobre les seves espatlles i crides entusiasmada "Veig la Torre Eiffel!". Podria dir-te que som a Sant Cugat i que París, malauradament, respira en la llunyania. Pero aixo seria autoimmolar-me, i el més important: seria trencar a bocins la meravellosa inquietut que veig en tu i que, temps enrere, altres van veure en mi. Per aixo has de conéixer el que és real: per a quedar-te per sempre més en el que és irreal. Vas néixer fada, Júlia. Seras, fins que la teva vida llisqui sobre la terra, una fada. Viuras en un món tan ple de llum que, a moments, sentiras que tot es torna fosc. Et diran que has de deixar de creure que ets una fada, t'acusaran amb paraules insolites que mai arribaras a entendre, i sovint et sentiras com una fulla de tardor que no sap ben bé on anar. Viuras en l'etern interrogant, empesa involuntariament a un estat d'angoixa i entusiasme desmesurat. Aleshores, l'últim raig de sol del dia vindra a salvar-te de la follia. Veuras les estovalles, els trossos de xocolata sobre el plat, el got de vi, els petals...Potser fins i tot sentiras una nena cridant "Veig la Torre Eiffel!" I aleshores recordaras aquesta veritat que avui t'explico.
Haizea Arrizabalaga
L'anhel contra les roques
He vist passar la teva nau rumb a ponent a trenc d'alba. Amb rítmics tambors, les ones et saludaven, pero presonera de la meva veu prohibida, he callat mentre s'inflaven les veles. Encadenada del silenci, els batecs de la mar se sentien massa forts i, mentre el sol ascendia, he deixat que el pes de l'aigua m'inundés el cor i m'emportés fins al fons del mar, a casa. Qui escolta el batre de l'anhel contra les roques? He albirat la nau quan franquejava el punt on mar i cel s'abracen. El rítmic galop de les ones t'empenyia cap a casa i, presonera d'un anhel, he estat incapaç de reprimir la veu que, hipnotica, ha conduit la teva embarcació contra les roques. Esclavitzada per la melodia, el compas endimoniat de la mar m'ha fet embogir i, mentre el mar ferotge apagava el foc d'un sol ja debil, m'he enretirat. Com sonen els somnis quan trenquen arrissats en la dura sorra?
Laura Patricio (Populus Alba)
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.