Opinió

Un Sant Cugat videovigilat No estic segur que sigui una bona notícia la instal·lació de diverses càmeres de videovigilància a Sant Cugat. L'Ajuntament ens ho presenta com un gran avenç i intenta tranquil·litzar-nos dient que les imatges que enregistraran aquestes càmeres ja implantades en altres ciutats, com ara Sitges, no són a l'abast de tothom i que, 'un cop gravades, les cintes van a parar a una caixa precintada que només es pot obrir amb una ordre judicial en cas que es conegui un delicte'. L'Ajuntament també ha insistit que les càmeres només s'instal·laran al centre de la ciutat, en les anomenades zones calentes 'on hi ha més furts i robatoris'. Escolta aquest article

Doncs sense negar la bona intenció de la mesura i la seva noble finalitat, cal dir que ens trobem davant d'una arma de doble tall que ens aboca a una pèrdua de drets que havien costat molts segles d'aconseguir i en defensa dels quals va morir molta gent. És evident que les càmeres tenen una part positiva -si no la tinguessin ja no n'estaríem parlant, perquè ningú no les instal·laria-, el problema és que atempten obertament contra el dret a la intimitat de les persones. Cosa que en un Estat de dret és greu. Reduir la llibertat en nom de la seguretat ens aboca a un món cada cop més paranoic i suspicaç tutelat pels ulls videovigilants de l'Administració. Uns ulls que, inevitablement, coaccionen el nostre comportament. “Si et portes bé, no t'has amoïnar per res”, ens diuen. Però no és això. Encara que no hagi fet res, no vull tenir un policia dia i nit a la porta de casa meva. Vull ser lliure i gelós dels meus drets. Ja sé que això implica un risc, però quina cosa de la vida no implica risc? Caldria que reflexionéssim sobre això, perquè intentant construir un món de cotó fluix i fent de la vida una llar d'infants, ens tornem més febles i més incapaços de reaccionar davant l'adversitat. No ens adonem que delegant la nostra responsabilitat en l'Administració ens infantilitzem i ens convertim en éssers mancats de voluntat i cada cop més obedients, més indefensos i més submisos. O potser és precisament això el que de debò es pretén?

VÍCTOR ALEXANDRE és periodista i escriptor
www.victoralexandre.cat

victor.alexandre
Article publicat el 5/feb/10

Les opinions expressades en aquesta secció són personals de l'autor que les signa, i no necessàriament són compartides per cugat.cat