Entrevista

Artur Ribera: 'La xarxa entre la gent que viatja en bicicleta és increïble'

El fotògraf santcugatenc ha viatjat durant més d'un any en bicicleta per Sud-amèrica


  • Comparteix:

Ribera ha tornat del viatge amb 10.000 fotos / Foto: Artur Ribera

Ribera ha tornat del viatge amb 10.000 fotos / Foto: Artur Ribera

Després de 14 mesos recorrent Amèrica del Sud en bicicleta, el fotògraf Artur Ribera es queda amb les persones: 'És increïble, em va sorprendre molt', celebra. Ribera ha visitat sis països d'aquest continent amb la seva bicicleta i una càmera de fotos, amb la qual ha captat milers d'instantànies, que recollirà en una exposició i un llibre. El santcugatenc ha passat pel 'Sant Cugat a fons' per explicar la seva experiència amb aquesta aventura, que l'ha portat a veure totes les cares de països com l'Argentina, Xile i Bolívia.

Escolta-ho

Vas marxar el 10 d'octubre de 2018 i has tornat el 6 de desembre de 2019 després de recórrer Sud-amèrica. Per què?
Ja de petit, el meu pare em va aficionar a la bicicleta de muntanya. El 2008 vaig fer la Transpirinenca amb el meu germà i allà se'm van despertar les ganes de, no només fer bicicleta, sinó de viatjar en bicicleta.

Has fet 11.100 quilòmetres. Per on vas començar?
Vam començar a Buenos Aires i, des d'allà, a Ushuaia, al sud. Des d'allà vam treure les bicis de les caixes i vam començar una ruta que va acabar a Colòmbia.

11.100 quilòmetres, sis països... Quin objectiu tenies?
Curiositat, conèixer el món que ens envolta. Com a fotògraf professional, per a mi tant la càmera com la bicicleta són excuses per viure conèixer la vida.

Els paisatges de Sudamèrica han captivat Ribera / Foto: Artur Ribera
Els paisatges de Sudamèrica han captivat Ribera / Foto: Artur Ribera


Un any i dos mesos implicava renunciar a moltes coses. Per què et vas decidir?
Per la necessitat de conèixer món de primera mà, conèixer altres experiències, altres maneres de vida. Després de vuit anys al TOT Sant Cugat, m'enfrontava al repte de deixar la feina i afrontar l'experiència.

Què portaves a sobre?
Les bicicletes, les alforges i tot el material l'estava preparant des de feia un any. A més, portava una bossa al manillar on portava l'equip fotogràfic. També portava aigua, menjar, un kit de cuina, roba d'estiu i d'hivern, eines per arreglar la bici, estris per a dormir...

Has passat estacions diferents
Quan vam arribar acabava l'hivern. A Ushuaia, quan vam arribar, va caure l'última nevada. Això s'ha de mirar molt bé, perquè els passos que he creuat als Andes són els de més altura, a més de 5.000 metres. S'ha de mirar en quin punt de la ruta et trobes en cada moment de l'any.

Ribera també s'ha centrat en la fotografia nocturna / Foto: Artur Ribera
Ribera també s'ha centrat en la fotografia nocturna / Foto: Artur Ribera


Repassem la ruta. Després d'Ushuaia cap a on vas anar?
Sempre en direcció nord. Sempre seguint la línia de la serralada dels Andes. Sortint d'Ushuaia vam anar al nord-est, creuant la Patagònia i l'estret de Magallanes i arribant a la Terra del Foc. Allà vam arribar a la carretera Austral, a El Calafate. Aquesta carretera també es coneix com la Ruta 7 i va des de Puerto Montt a Villa O'Higgins (Xile).

Amb què et quedes, de l'Argentina?
Amb el mateix que em quedo d'altres indrets: amb la seva gent. La gent que m'he trobat -potser el fet d'anar carregat amb la bicicleta és un bon passaport- veu la teva vulnerabilitat i realment és molt hospitalària. Cada dos per tres em convidaven a un 'asado'.

Se sorprenien quan et veien?
Sempre hi havia una bateria de preguntes molt semblants: D'on vens? Cap a on vas? Per què ho fas? En bicicleta?

Com va ser l'entrada a Xile?
Vaig creuar Xile amb la que era llavors la meva parella. 3.800 quilòmetres, però el camí ens va separar. Tenim una bona relació, però cadascú pel seu camí.

Tenies una ruta marcada?
Allà no hi ha massa opcions per fer rutes amb aquestes distàncies. És fàcil: simplement has de triar si ho fas per la part difícil o per la part més difícil.

Quines dificultats t'has trobat? Per exemple, amb la falta d'oxigen
El més alt que he rodat ha estat al Perú, a 5.100 metres, a la regió d'Arequipa, voltant els volcans Ampato i Sabancaya. El treball més important és el mental, perquè físicament, si estàs bé, es pot fer. La ruta s'adapta a les possibilitats de cadascú.

Anava amb una parella d'alemanys i a un d'ells se li va trencar en un sol dia tres radis. Vam haver d'aturar-nos en unes condicions adverses, amb vent i fred. Després de tres hores vam poder arreglar el problema i continuar. Amb aquesta parella vaig completar dos passos i, dels 13 dies que va durar la travessa, va haver-hi quatre en què no vam trobar ni una sola persona. I entre aquests dos passos no hi havia ni un sol punt on comprar pa.

Què portaves de menjar?
Pasta, cuscús, arròs... Les verdures es deixen per quan pots parar a un càmping o a casa d'algú. Per a quatre dies portava 10 litres d'aigua. Podia portar més, però no volia carregar més pes.

Vam haver de filtrar aigua de salar, uns llacs en altura. Es podia filtrar i bullir per consumir-la.

Amb quins llocs et quedaries?
Primer, amb tot el conjunt. Segon, amb els paisatges. Una de les paraules que més em venia al cap era 'immensitat'. També em quedaria amb els passos dels Andes. És un com un altre planeta. També ho és creuar el Salar d'Uyuni en bicicleta. És l'extensió plana de terra més gran del planeta. Vaig trigar dues jornades a creuar-lo.

Parlem de l'altra cara del viatge: la càmera. Vas fer 25.000 dispars de càmera i te n'has quedat 10.000. Quin és el teu projecte?
La idea és fer una exposició i un llibre. Sempre hi havia coses interessants. Portava les bateries a punt i, quan veia alguna cosa interessant, feia la foto.

Vaig fer coincidir el recorregut per arribar a la Fiesta del Gran Poder i a la celebració de l'any nou, a Tiahuanaco, a Bolívia.

En algun moment has patit?
Sí, però no tant. Sovint és més la ment, el que veus, que el que et pot passar. El més dur va ser a la Patagònia pel vent, que és constant i el teníem en contra. Van ser quatre dies de vent en contra, cada dia més fort que l'anterior, i no hi ha res per refugiar-se.

A l'Amazònia peruana, remuntant el riu Urubamba, sí que vaig sentir inseguretat. El més perillós és a les ciutats i de nit. En realitat jo estava ben tranquil.

El més destacable del viatge són les relacions humanes, amb els que viuen allà i amb els altres viatgers. La xarxa d'unió, d'informació i d'hospitalitat entre la gent que viatja en bicicleta és increïble, em va sorprendre molt. Si algú té dubtes per això, que sàpiga que no estarà sol.



Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.