Nadia Ghulam: 'Les dones als camps de refugiats viuen enfonsades en un cementiri'

• Comparteix:

L'escriptora afganesa Nadia Ghulam / Foto: Cugat Mèdia

ESCOLTA-HO

Com se sobreviu sent dona i refugiada?
És molt complicat ser refugiada, deixar la teva família i tots els teus éssers estimats a un altre país. Desconeixes la llengua i la cultura, i a més se't discrimina per ser dona, ja que la discriminació cap a les dones existeix a tot el món, encara que estiguem a Europa. Hi ha molta desigualtat i normalment no és molt visible. Jo no parlo només de la meva vida personal, sinó que dono veu a aquelles dones que arriben amb moltes dificultats i esforç, dones que deixen els seus fills per arribar a un país millor on creuen que hi ha igualtat de gènere i on podran sobreviure. Però aquí també troben dificultats.

Quina és la situació de la dona a l'Afganistan?
Públicament, et diuen que ha arribat la democràcia a l'Afganistan, però hi ha moltes dones que són refugiades perquè no hi ha seguretat. Ara diuen que les dones poden anar a l'escola, que poden anar a la universitat, que poden treballar. En canvi, si surten de casa seva i les disparen, és culpa de la família per haver-les deixat sortir. Aquesta inseguretat provoca que moltes decideixin escapar-se de casa seva perquè no tenen seguretat per poder viure.

Quines mesures s'haurien de prendre per aconseguir aquesta seguretat i perquè hi hagi igualtat?
Quan dic que diuen que hi ha democràcia, també diuen que hi ha drets humans i solidaritat. Però una cosa són les paraules i una altra són les accions i la pràctica. A l'hora de la pràctica, falten moltes coses per fer. Hem de deixar enrere el passat i treballar per posar tota l'energia i la projecció cap al futur. Hem de ser conscients per què existeixen les desigualtats, quin és el seu origen, i després treballar sobre això. Moltes vegades es culpabilitza la cultura i la religió, però no. Hi ha alguna cosa més. Què l'ha obligada a deixar la seva família? Hem de treballar sobre les causes perquè aquestes coses no predominin i no apareguin més.

Nadia Ghulam durant la xerrada / Foto: Cugat Mèdia

Quins mecanismes tenen les dones a l'Afganistan per intentar poder viure en societat i poder fer el que no poden pel simple fet de ser dona?
Les dones de l'Afganistan són unes dones molt valentes i molt fortes. Moltes vegades em diuen que sóc valenta i forta, i jo penso que les fortes i valentes de debò estan allà. Mai no s'estan de braços plegats malgrat moltes dificultats i falta de seguretat, i estan sortint cada dia de casa seva. Quan van prohibir-los sortir per anar a estudiar, van construir escoles als soterranis de les seves cases. Són dones amb molta iniciativa, molta força i, tot i les dificultats, són molt resilients.

Hi ha un moviment feminista, per tant.
Moltes dones estan lluitant. Moltes són invisibles perquè no les veiem, però existeixen i estan lluitant.

Com és la situació als camps de refugiats per a les dones?
He estat al camp de refugiats de Lesbos, hi vaig estar tres mesos treballant i ara he tornat una altra vegada. Tot el que està passant amb les dones i els infants és inexplicable. Encara no he trobat un vocabulari per explicar com em sento i com és la situació allà. La majoria de les dones embarassades, amb els fills petits i els bebès, viuen com en un cementiri viu. Les dones viuen enfonsades en un cementiri. És molt dur. Jo sempre dic que un dia en un camp de refugiats és equivalent a un any de maltractament psicològic. No ens hem de queixar que estan bojos, perquè els hem tornat bojos nosaltres deixant-los en aquestes condicions. Com volem que tinguin un comportament normal, que siguin alumnes brillants, que vagin a l'escola.

Davant la crisi migratòria, Europa tanca les fronteres.
La solució és molt fàcil, però no la volen aplicar. Ara s'estan posant medalles per haver pagat sis milions d'euros a Erdogan, el president de Turquia, perquè eviti que arribin els refugiats. Sis milions d'euros són molts diners per als refugiats. Per què no se'ls dona a ells? Que tinguin cases, que no els hi caiguin bombes i els estaran a casa seva. Estan presumint de pagar i encara estan venint. Ells estan negociant, però a la cara de gent a qui han destruït la seva llar.

S'estan utilitzant més recursos per impedir que arribin migrants que en ajudar-los.
Molts més. Amb un 1% dels recursos que gasten, si els donessin directament als refugiats, ells no vindrien. Destrueixen les seves cases, les seves ciutats, els seus negocis, i després demanes que no vinguin a casa meva. On vols que vagin?

Com creus que evolucionarà tot plegat?
Tinc l'esperança que la pau arribarà al meu país, que acabaran les injustícies. Sempre els hi dic als nens i les nenes que m'escolten que jo no puc canviar els seus governants, però que ells ho podran ser. Ells poden ser els que podran canviar el món i parar de fabricar armes i destruir la casa de la gent per poder viure en un país millor sense tantes fronteres i tants murs que ens estan construint.