Helena Cardona: 'A la majoria de patis d'escoles hi ha un fenomen d'exclusió, sobretot, per raó de gènere'

Cardona és una de les creadores d'Equal Saree, un col·lectiu feminista especialitzat en aplicar la perspectiva de gènere a l'urbanisme

L'arquitecta Helena Cardona / Foto: Cedida

Entrevista

Publicat el 21/gen/22 per S Bella / A Diaz / M Castro

El feminisme s'ha anat infiltrant als diferents àmbits de la vida, pública i privada, i també ho ha fet, com no podia ser d'una altra manera, a l'arquitectura i l'urbanisme. Tot i això, el nostre entorn encara té, sovint, un disseny poc inclusiu per a les persones que l'habiten. Per aquesta raó, parlem amb l'arquitecta Helena Cardona, una de les creadores d'Equal Saree, un col·lectiu feminista especialitzat en aplicar la perspectiva de gènere a l'urbanisme.

Escolta-ho

Per què neix Equal Saree, quina va ser la motivació que us va dur a crear el col·lectiu?
Equal Saree es remunta a l'any 2010, quan érem universitàries. Vam tenir la sort de ser alumnes de la professora Zaida Muixí, que és la referent en matèria d'urbanisme en perspectiva de gènere. En aquell moment, d'aquest tema no se'n sentia a parlar, era molt pioner. Un grup d'estudiants vam voler continuar el nostre camí professional en aquesta línia per poder contribuir a fer una societat més igualitària a través de la nostra professió. L'any 2014 vam començar a fer els nostres projectes en l'àmbit professional amb encàrrecs i, des d'aleshores, hem pogut anar acompanyant a diferents administracions i moltes entitats a incorporar aquesta mirada en el disseny de l'espai públic.

Com creus que pot influenciar l'urbanisme en la democratització de les ciutats?
El disseny de l'espai públic té un impacte en la nostra vida i en la nostra qualitat de vida. Només cal que ens preguntem qui de nosaltres, com a dones, en algun moment no hem canviat el nostre camí a casa perquè ens sentíem insegures. Un altre exemple són els obstacles (fanals, desnivells...) que es troben les persones que van amb cadira de rodes. O el temps insuficient d'un semàfor que impedeix que una persona gran pugui travessar el carrer. Aquests són només alguns exemples de factors de l'espai urbà que tenen un impacte en la nostra vida i que poden generar situacions d'exclusió.

Creus que no s'han tingut en compte tots els col·lectius a l'hora de dissenyar els espais, doncs?
Tradicionalment, l'àmbit de l'urbanisme ha estat molt masculí. Les ciutats s'han projectat des de despatxos i no tant des del carrer. Històricament, s'ha projectat la ciutat com un model que es considerava neutral. I aquest model sovint estava personalitzat en un home blanc de classe mitjana que treballava i que no tenia persones al seu càrrec. Això fa que moltes diversitats no estiguin contemplades en aquest model de ciutat.

Quines són les condicions que ha de complir un espai per ser inclusiu?
D'entrada, cal posar la vida de les persones al centre. Això vol dir vetllar pel seu benestar i facilitar el dia a dia de les activitats reproductives i de cures, les que aporten sostenibilitat a la vida. En el cas concret de la mobilitat, és important que els dissenys dels carrers estiguin condicionats, que les voreres siguin amples, que les places promoguin la trobada social i que els bancs siguin espais confortables, entre d'altres. També és rellevant que siguin espais segurs, respectuosos amb el medi ambient i que tinguin en compte la salut en un sentit ampli. En definitiva, que es garanteixi la igualtat d'oportunitats per accedir i gaudir dels diferents espais.

Avui en dia quina importància creus que se li dona al disseny dels espais públics des dels ajuntaments?
Els ajuntaments cada vegada incorporen més la participació ciutadana a l'hora de repensar l'espai públic de les seves ciutats. Per poder incloure totes les diversitats, per a nosaltres és clau dissenyar els espais amb l'experiència de les persones que hi viuen. Quan reculls les necessitats reals de la ciutadania, obtens molts més matisos. Com a anècdota, ara que soc mare i la meva experiència vital ha canviat, veig el parc amb uns altres ulls. Totes estem esbiaixades per diferents factors i això fa que visquem l'espai públic d'una manera o d'una altra.

A Sant Cugat Equal Saree està al capdavant d'un projecte de creació d'un rocòdrom i l'ampliació de l'skate park de Mira-sol.
Es tracta d'un projecte impulsat per l'Ajuntament que va sorgir dels pressupostos participatius del 2021. Se'ns va encarregar dur a terme la implantació d'aquests nous espais, i que estiguessin codissenyats amb els veïns i veïnes. Vam fer una sessió presencial, oberta a tot el veïnat, en el mateix parc on s'ubicaran els espais. Va ser molt enriquidor, perquè va venir gent molt diversa i vam poder recollir moltes aportacions. Les aportacions ens han ajudat a enfocar el projecte i a dissenyar-lo. Vam concloure que havia de ser un espai intergeneracional, amb espais de joc per a diferents edats i que tinguessin un caràcter lúdic i educatiu.

Un altre factor important que va sortir va ser la manca d'espai per seure per a les persones que acompanyen els infants al parc. A nosaltres sempre ens agrada donar importància als espais de cura i d'estada per a les famílies i, per això, és important que tinguin bancs suficients, que estiguin ubicats amb relació a les àrees de joc, que tinguin ombra i es facin amb materials confortables. I, evidentment, l'espai de joc ha de ser segur, a nivell tant d'il·luminació com d'obstacles visuals, per fomentar l'autonomia dels nens i les nenes. Esperem que entre el primer i el segon trimestre ja es puguin haver dut a terme les obres.

I parlem ara d'un altre dels vostres projectes cabdals, l'Equal Playground. Què hi passa als patis de l'escola?
L'any 2014 vam començar a estudiar com eren els espais de la infància. Si volíem arribar a una societat més justa en el futur, havíem de començar pels espais de la infància, i això ens va portar al pati de l'escola. Vam veure que, a la majoria de patis, hi ha tota una sèrie de característiques que es repeteixen i que fan que hi hagi un fenomen d'exclusió, sobretot, per raó de gènere. Principalment, són patis en els quals hi ha un fenomen centre-perifèria. Això vol dir que els patis donen tot el protagonisme a unes poques activitats, que normalment són les pistes d'esports. Aquestes ocupen l'espai central i el més visible. Al marge d'això, hi ha molt poc condicionament dels espais perifèrics on es realitzen totes les altres activitats.

A més, són patis que no prioritzen el benestar, on hi ha poca vegetació, poca ombra i pocs espais per seure. També veiem que són patis molt homogenis, molt rígids. Quan ens posem les ulleres violeta de gènere veiem que les activitats esportives (sovint, el futbol) les fan una majoria de nens, sobretot els nens més grans de l'escola, i que a la resta que no els agrada fer aquest esport, i la gran majoria nenes, es veuen excloses a la perifèria i realitzant activitats que socialment tenen menys valor. Des de la infància, doncs, creixem creient que hi ha uns espais més importants que uns altres, i activitats que es mereixen més espai que les altres.

Hi va haver una mica de polèmica quan es va anunciar que s'eliminarien els camps de futbol dels patis d'escola. Què els hi diries als detractors d'aquest projecte?
M'agradaria aclarir que la notícia no era treure les pistes de futbol, sinó treure'n l'obligatorietat. D'altra banda, no és una mesura que vagi en contra del futbol en si, sinó a favor de la diversitat de jocs. Es busca donar més opcions de joc, que a la gent que no li agrada jugar al futbol tingui l'oportunitat de fer altres activitats. En definitiva, desjerarquitzar la pista de futbol i que tingui un espai menys prioritari. No és tant eliminar, sinó complementar.

En veritat, si reflexionem, la majoria dels espais que ens envolten, els quotidians, no són inclusius, perquè històricament ha faltat aquesta mirada. Només cal que ens fixem, als habitatges, on s'ubicaven tradicionalment les cuines, en llocs foscos amagats de la casa, poc visibles.