Inicia sessió 
Registra't
Rafel Bagot, a l'estudi de Ràdio Sant Cugat / Foto: Cugat Mèdia
ESCOLTA-HO
Sí, fa més de 30 anys, crec, que visc a Sant Cugat. Podríem dir que santcugatenc de tota la vida. Sí, sí. El meu poble de naixement és Blanes, però vaig venir a Sant Cugat a estudiar a l'Autònoma (UAB), vaig estar en un pis d'estudiants, i em vaig quedar en aquest poble que és fantàstic.
Què t'agrada més, el mar o viure a l'interior?
No, aquí també s'hi viu molt bé. És un gran poble, aquest. Quan torno a Blanes a veure els pares, també m'agrada molt agafar la bicicleta i anar al passeig de mar perquè veure el mar és una cosa que et dona vida. I durant molts anys, m'ha passat que els caps de setmana tornava a veure els meus pares. Allò que fèiem els estudiants que portàvem la roba bruta i tornàvem amb els tàpers plens amb el menjar per a tota la setmana, doncs jo només anava Blanes a això, a veure el mar. Els meus pares van cada dia a caminar al matí. De vegades, els he acompanyat i no té preu. El mar és increïble.
I a Sant Cugat, per on et perds?
Ara, últimament fent de pare. Tinc una nena que està a punt de fer quatre anys i una altra que ja en té sis i, per tant, de dilluns a dijous faig molt de pare. Per tant, escoles i activitats variades. Però per exemple, aquest matí fa tres o quatre hores era corrent per Collserola. Encara hi vaig un parell de cops per setmana i tinc una ruta que surto al Pi d'en Xandri. El toco i l'abraço. Ah sí, sí! Avui hi havia uns nens allà que em miraven com dient: què fa aquest? Però jo l'he de tocar perquè el Pi d'en Xandri ha de notar que ens l'estimem. Collserola m'agrada molt.
Com era el Rafel de petit?
Suposo que haurien de dir-ho els meus pares, els meus germans o la gent que em coneixia. Em deien que sempre havia sigut molt feliç, que menjava molt, que reia molt i que estava molt content. Jo crec que és una mica com ha continuat. Jo intento ser bastant optimista i tinc la teoria, diga'm romàntic si vols, que la vida és una mica com te la prens i que tu t'organitzes les coses mentalment. La meva dona, que és una gran filòsofa (riu) ... No, no ho és, però, de tant en tant, deixa anar frases que té raó. Diu que les coses són inevitables, per tant, passen, tu no pots fer-hi res, però sí que pots decidir com t'afecten. Ja que el món no el pots canviar, intentar que t'afecti d'una manera positiva.
I el Rafel petit, què volia ser de gran?
Mira, a vegades em feia gràcia pensar que volia ser futbolista perquè molts nens volíem ser futbolistes, però no en tenia ni idea. És complicat saber què vols ser. Suposo que com a cosa divertida, dius, sí, a mi m'agrada l'esport i m'agradaria competir i jugar en el Barça. Però llavors quan van passant els anys et vas adonant que tot és una gran incògnita i que no saps què faràs. Jo, per exemple, vaig fer dos anys d'enginyeria, però vaig acabar sent periodista. Vaig fer Periodisme després. Però la vida, a vegades, et va portant cap aquí i cap allà i has d'anar tastant coses. Sovint és més fàcil saber què no vols fer o què no t'agrada.
I com arribes al periodisme després de dos anys d'enginyeria?
Vaig fer dos anys, un a Terrassa i un a Barcelona. Havia fet Ciències aquí i el COU (Curs d'Orientació Universitària) als Estats Units al 87-88. Em vaig graduar allà al 88. Vaig viure amb una família amb un estat petitíssim a l'estat de Washington, a l'Amèrica profunda, que la conec, l'he tastada, l'he viscuda i és interessantíssima, més enllà dels gratacels de Nova York, de San Francisco i de Los Angeles. En tornar, com havia fet ciències sempre, vaig decidir seguir i fer enginyeria industrial. Clar, jo no havia fet la matèria de COU que es feia aquí, que era molt dura. El COU que jo havia fet als Estats Units era molt més senzill. Llavors quan vaig anar a fer enginyeria tenia tanta feina que no va haver-hi manera.
Un dia vaig anar amb un orientador professional, que em va dir: "sobretot no facis res tècnic - estava estudiant enginyeria en aquell moment- dedicat a fer alguna cosa de cara a la gent, periodista, relacions públiques o guia turístic".
També t'hauria agradat fer de guia turístic, oi?
I tant!
Però vas triar Periodisme
Sí, també vaig intentar fer EUTI (Escola Universitària de Traductors i Intèrprets) i demanaven molt de nivell. En anglès ja tenia un bon nivell, però el meu francès era de comunicar-se i prou. Llavors em vaig posar a treballar a la ràdio local de Blanes, i així vaig anar estimant el món de la ràdio. Mira, ara faig tele fa molts anys, però tinc ganes de tornar a la ràdio. Qualsevol dia estarem aquí fent Ràdio. Us acompanyarem.
Com recordes l'etapa dels teus inicis a la ràdio?
Doncs molt divertida. Era un món molt diferent. Jo recordo muntar amb el Revox, aquella mena de bobina grossa. Havia fet reportatges amb doble platina a casa perquè feia un programa de reportatges que es deia 'Nits Report', allà Blanes. Al món de la ràdio m'ho vaig passar molt i molt bé, tant a Ràdio Blanes com a Nova Ràdio Lloret, on vaig fer una altre magazín. A l'època de l'Autònoma vaig fer un programa a Cerdanyola que es deia 'Amanida de duab', que anava sobre coses de l'autònoma i també va ser divertidíssim. Teníem un panorama de 30.000 estudiants, podíem fer el que volguéssim.
Crec que la ràdio, sobretot quan comences, és molt maca. Sempre és molt maca, t'adones que pots fer el que vulguis. Poses una música i crees un ambient, a la tele tot és més complicat. També llueix, és molt maca, però la màgia de la ràdio... jo n'estic enamorat.
Com arribes als esports?
Jo sempre havia fet esports com a practicant. Havia jugat a bàsquet, futbol, handbol, atletisme, rugbi... Havia jugat federat a mil esports. I a futbol americà als Estats Units quan era allà. Em va agradar molt fer de tot i quan a la carrera vam tenir l'oportunitat de fer la beca en un mitjà, em vaig apuntar a TV3. Vaig fer l'examen i a l'entrevista em van posar a un programa de reportatges, el '30 minuts' o 'L'actual', ara no et sabria dir. Però en el moment que sortia d'aquesta reunió vaig girar cua i vaig demanar el canvi per fer esports. Finalment, vaig fer esports i va anar molt bé perquè a partir d'aquí quan va acabar la beca, van sortir oportunitats i em van acabar contractant. Ara deu fer gairebé 28 anys que hi soc.
Però a TV3 has fet altres coses, per exemple 'La nit al dia' amb Mònica Terribas
Sí, i em fa il·lusió perquè la Mònica em va demanar si volia anar a fer els esports al seu programa. Era un programa on entrevistaven filòsofs, pensadors i gent amb molt de nivell i li vaig dir que sí, que encantadíssim. Jo m'havia de preparar la informació, però el format era diferent. T'asseies al sofà i la Mònica em preguntava, però entremig era capaç de preguntar coses com: què és el fora de joc? I va ser molt divertit fer els esports.
Un canvi diferent va ser quan en Tomàs Molina em va preguntar si volia fer el programa de l''Espai Terra'. Allò sí que era sortir totalment d'esports i sí, sí, vaig estar un parell d'anys. Tenies lliberta absoluta i penso que és un luxe absolut. Jo decidia el tema que volia fer, el produïa, el pensava, l'escrivia, el gravàvem amb un càmera, l'editava i el posava en escena al plató. Allò era divertidíssim. Va estar molt bé com experiència, però llavors el programa no va durar més perquè va haver-hi un canvi de direcció. Va ser una mica un dany col·lateral però recordo que va haver-hi cartes de col·lectius demanant que no desaparegués.
El 2016 et vam entrevistar pel teu llibre 'Corre, vola, viu!' on narres les experiències dels teus viatges. Tens intenció de tornar a escriure?
Sí, m'agradaria, però em va coincidir amb dues criatures. Però sí, tinc un parell de capítols escrits d'algun altre viatge que havia fet i la intenció és que en algun moment ho pugui fer. També he de dir que, tot i que m'ho vaig passar molt bé fent el llibre i tot plegat, és molt complicat publicar un llibre. Vaig picar moltes portes. És un acte de fe fer un llibre. Ja és un acte d'humilitat escriure'l perquè t'adones que no en saps de res i és una lliçó cada dia.
He deixat el Barça per al final. Fa molts anys que el segueixes, també com a bon culer
Sí, sí, a mi sempre m'havia agradat, com a tants nois d'aquest país, d'anar a veure partits i anar a l'estranger. He anat al camp del Chelsea a veure un Chelsea-Barça, i al camp de l'Arsenal. I quan he anat per Europa també m'ha agradat veure partits encara que fossin d'altres equips. Però també és cert que quan estàs més a prop de tot això, del món del futbol, perquè t'ha tocat treballar i t'ha tocat entrevistar més d'un 'pajaro', llavors agafes una mica de distància perquè veus que l'aficionat realment ho viu molt. Ells també, però són soldats clar, tot i que n'hi ha algun que sent els colors com en Puyol o Piqué. Però hi ha jugadors que els veus aquí i després allà i també fan el petó a l'escut. No vol dir que no ho segueixi. Encara vaig a la Penya Blaugrana a veure partits de competició.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.