Un contracte de permanència incancel·lable

Miquel Rossy

Publicat: el 28/ago/14
Opinió| Columnes

Vaig néixer una vigília de Sant Jordi de fa una pila d'anys. L'endemà el meu pare va signar en lloc meu i del meu bessó -sense el nostre consentiment, per raons òbvies- un contracte que em comprometia amb una permanència eterna amb la marca Espanya. No li ho retrec, perquè ho va fer absolutament obligat per la llei, com al seu moment tots els vostres pares.

Sí. Ja sé que avorreix entrar un cop més en la qüestió nacional, però és que no parlaré del tema Catalunya, sinó d'una cosa que m'afecta a mi d'una manera encara més directa: el tema jo mateix. Perquè jo vull tenir el dret a cancel·lar aquest contracte, com puc fer-ho amb qualsevol altre (amb Movistar vaig tenir una certa dificultat, però això són figues d'un altre paner). I el que vull per a mi matex, ho vull també per a qualsevol persona de qualsevol estat del món: el dret a trencar el contracte de ciutadania unilateralment. Compte perquè els estats, que, amb una terminologia gairebé feudal, ens anomenen súbdits, sí es reserven el dret d'expulsar-nos del seu territori i de treure'ns la seva ciutadania. Llàstima que s'estalviïn tant aquest dret. És aquesta l'única manera d'esdevenir apàtrida, que també deu ser vagar per l'espai sideral pels segles dels segles, o anar a viure a l'illa de Robinson Crusoe.

Cal modernitzar el concepte de nació, fer-lo més líquid i menys maximalista. Ser súbdits d'un estat, estar disposats a entregar la vida per una bandera, allistar-se obligadament a exèrcits en guerres que no volem, són les actituds nacionalistes que fomenten la divisió i la violència. No és molt més bonica la llibertat de canviar d'estat? No em negareu que en aquest món globalitzat, amb tanta gent estrangera al lloc on viu, tot plegat es podria fer anar d'una manera ben diferent. Sí, clar. Hi ha els impostos. Però si som capaços de pagar unes factures de llum tan complicades, això rai. Ja es posaran d'acord entre els estats per calcular la diferència de divises.

Ara per ara em vindria bé ser, per exemple, italià. M'agrada molt la pasta, les pizzes i, parlo força bé l'italià. Demano la portabilitat! Potser fins i tot m'oferiran alguna cosa amb el canvi de contracte, un FIAT o uns dies a Ponte di Legno. O res, tant me fa. Jo, en contraprestació, com a mínim em comprometo, durant el temps que em duri la permanència, a pagar els meus impostos i a veure els partits de l'squadra azzurra -de tant en tant-. Fet?

MIQUEL ROSSY és dissenyador gràfic i professor santcugatenc


Columna publicada originalment el 23 d'abril de 2014