Una tarda a Amma Sant Cugat

Pepe Garcia

Publicat: el 11/set/14
Opinió| Columnes

Van cantar el 'Feliç aniversari' a qui feia anys. Es deia senyor Emili i, després, una veu de dona tranquil·la i pausada va continuar amb la lletra de la cançó 'Visca Catalunya, visca els catalans' a la qual es van sumar pràcticament tots els assistents mentre alguns s'emocionaven en enyorances i nostàlgies. Temps de records, de vivències passades.

Jo era fora del menjador, on celebraven aquest dia un nou aniversari. Dins, sorolls de riures, aplaudiments i felicitacions entre xocs de plats amb pastís i cafès amb llet.

I quan aquella dona gran de veu melosa i de somriure tendra va començar a cantar semblava con si l'esperit de tot un poble, el poble català, s'hagués concentrat en aquella sala.

Quan sortien, estaven feliços perquè havien gaudir d'un moment que ells saben valorar molt: complir un any més, un regal que la vida els dóna.

Una dona de cabells blancs em diu que m'apropi i em fa un petó a la galta, i sento la seva humanitat, la seva dolçor com quan el teu nen et regala una abraçada.

Arribar fins aquí, fins aquest centre on ara està la meva mare, no ha estat fàcil. En vam visitar alguns i al final ens van decidir per aquest, on els professionals com l'Oriol, el Francesc, l'Anna, l'Isabel, la Toñi, la Safi, l'Alba, la Marta, la Nuri i altres tenen aquest plus d'amor i vocació que s'ha de tenir en aquesta feina, en aquesta professió que les persones grans necessiten quant arriben a un lloc nou fora de casa seva.

Un dia, fa mesos, la meva mare va patir un ictus, una malaltia com moltes altres que fa anys els nostres avis anomenaven coses del dimoni i que ara destrossa a les famílies i a qui pateix qualsevol malaltia que els impossibilita continuar la vida personal i familiar tal com ho venien fent.

Passa una primera fase a l'hospital, on comencen una dura rehabilitació, i després en molts casos els familiars condicionaran l'habitatge per rebre a la persona malalta, però molt difícilment alguns ho aconsegueixen. Més tard intenten trobar solucions en algun lloc que realment puguin ajudar aquestes persones que necessiten vigilància i cures en la seva vida diària, mentre tots intentem mantenir viva l'esperança que un dia no molt llunyà puguin recuperar-se mínimament per tornar a casa.

I tot això mentre els governs continuen la massacre de retallades contra l'estat del benestar, contra els malalys, la gent gran, els pensionistes, els aturats, els joves sense futur...

Ara a la família estem mes tranquils, sabem que la nostra mare està ben cuidada, mentre ella intenta cada dia continuar recuperant-se treballant en el gimnàs del centre, en la lluita desigual contra la malaltia, el temps i l'edat.

Quan marxo com cada tarda, a fora, en el silenci del jardí, una petita lluna blanca penjada en el cel llunyà il·lumina en esperances el nostre caminar.

Bona Diada a tothom!

PEPE GARCÍA és membre de CCOO