La impotència del nacionalisme espanyol

Victor Alexandre


Publicat: el 26/set/14
Opinió| Columnes

És tot un espectacle veure les còmiques gesticulacions del nacionalisme espanyol, totalment aclaparat per la força del procés català. Després de tants anys, en què la submissió catalana enfortia l'espanyolisme, les coses han canviat radicalment i ara és aquest últim qui està en minoria. Només cal parar atenció en els quatre gats que, en companyia de Carmen Chacón, es van concentrar a l'amfiteatre de Tarragona, l'Onze de Setembre passat, 'por la unidad de España', la vella dèria de Franco. Abans érem nosaltres, els qui anàvem a remolc de les seves accions; ara, en canvi, són ells, els qui es veuen condemnats a 'reaccionar' davant de les nostres.

No fa gaire, Sant Cugat va ser escenari d'una d'aquestes 'reaccions'. La van dur a terme a la Casa de Cultura, impulsada per la formació ultraespanyolista Ciudadanos, i van aconseguir aplegar la fabulosa xifra d'una trentena d'assistents. Impressionant. Tan impressionant, que tots ells es preguntaven: 'Com és que no sortim al 'New York Times'?' A cap d'ells, però, no li va passar pel cap que la seva derrota és conseqüència de dues coses bàsiques: una, el fet d'anar contra la voluntat democràtica de la immensa majoria del poble català; i l'altra, la incapacitat per articular un discurs que no sigui una versió actualitzada del franquisme. Per això, ara com ara, els nacionalistes espanyols són el viu retrat de la impotència intel·lectual. I quan algú no té res a dir, ningú no l'escolta.

Amb tot, el senyor Jordi Cabanes, el ponent de la xerrada, va dir coses tan elevades com aquestes: 'La independència no se sosté ni en termes històrics ni en termes culturals', 'La història fa que Catalunya sigui clarament Espanya', 'En un raïm, què és la fruita? El conjunt o cadascun dels grans? És el mateix conflicte que trobem quan analitzem Catalunya i Espanya'.

Deixant de banda l'exhibició d'autoodi que suposa aquest conjunt d'atzagaiades en boca d'un català, cal dir que si hi ha dues coses que demostren clarament que Catalunya mai -mai a la vida- no ha estat Espanya, són, ves per on, la seva història i la seva cultura, incloent-hi la llengua, és clar. Fixem-nos també en la mentalitat totalitària que requereix dir-nos que Catalunya no és res més que un gra insignificant d'una fruita anomenada Espanya. És a dir, que, com que no som ningú, com que només som un gra vagant per l'espai, les decisions sobre la nostra existència les hauria de prendre Espanya, un país que, com tothom sap, no és cap gra, sinó la matriu de l'univers.

Tot plegat és tan esperpèntic que provoca hilaritat, però hem de ser comprensius. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol en un moment com l'actual. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i anar tot el dia a remolc del poble català. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i veure's impotent per impedir la llibertat de Catalunya.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista