Bars, terrasses, clients i veïns

Victor Alexandre


Publicat: el 3/oct/14
Opinió| Columnes

Si se'm permet la broma a propòsit de l'anomenat Pacte per la Nit de Sant Cugat, que afecta les terrasses dels bars i les demandes dels veïns, diria que no ens hem d'amoïnar a trobar-hi una solució, ja que no en té. És un problema insoluble. Insoluble, llevat que una de les parts s'hi conformi i cedeixi, cosa que no passarà perquè tenen interessos contraposats que són impossibles de conciliar. Mirem-nos-ho.

D'una banda, els bars i restaurants tenen en les terrasses, durant l'estiu, la seva principal font d'ingressos, i és justament de nit quan més rendibilitzen els impostos que paguen per disposar-ne. La gent, com és lògic, després de la calor del dia, aprofita per sopar a la fresca o per fer-la petar amb els amics, i les terrasses s'omplen de gom a gom. De l'altra, el veïns d'aquests establiments tenen les finestres obertes perquè hi entri l'agradable aire nocturn, però es troben que també hi entren les veus de la terrassa de sota i no poden dormir. Com se soluciona, això? Regulant els horaris i plegant veles abans, sí. Però això implica una disminució dels guanys dels establiments, la instauració nefasta d'una mena de toc de queda a la ciutat i la fugida de la gent més jove a altres poblacions.

L'homologació d'horaris amb el centre i el nord d'Europa no em sembla una bona mesura, perquè els horaris no poden anar contra el marc geogràfic al qual pertanyen. La climatologia catalana no té res a veure amb l'alemanya o la noruega, posem per cas. L'estiu en aquells països és molt suau i molt curt mentre que a casa nostra és llarg o xafogós, la qual cosa fa que moltíssima gent esperi precisament la nit per sortir i rescabalar-se'n. En altres paraules, la vida lúdica de les nostres nits és molt més llarga que no pas la de l'Europa més freda, i això afecta tant l'hora de sopar com l'hora d'anar a dormir.

Davant d'aquesta realitat, caldria preguntar-se si el secret perquè ningú no en surti perjudicat el podríem trobar en l'educació, és a dir, en la moderació de les veus. Tal volta n'hi hauria prou que la gent asseguda a les terrasses fos escrupolosament respectuosa amb els veïns i deixés de dir cridant allò que pot dir en to normal, però em temo que això també és difícil de solucionar, ja que som llatins, i el to llatí és força més elevat que el centreeuropeu o l'escandinau. Aquí és molta la gent que parla amb qui té davant en el mateix to que si ho fes amb les persones de dues taules més enllà, cosa que comporta un augment progressiu de totes les veus de la terrassa fins al punt que cada conversa esdevé cridòria. Llàstima. Potser tot seria més fàcil si en comptes de regular els horaris reguléssim la nostra educació.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat