On som?

Josep Maria Balcells

Publicat: el 18/oct/14
Opinió| Columnes

Algú ho sap on som? A Catalunya l'anomenat 'procés' que vol dir la dinàmica sociopolítica engegada per aconseguir el trànsit cap a la independència ha monopolitzat des d'abans de la Diada tot el debat mediàtic.

Ha tingut accents diversos i intensitats variables aquestes darreres setmanes. El moment àlgid, tanmateix, es va produir dilluns a la nit en el marc del Palau de Pedralbes. S'esquerdava la fina porcellana d'una unitat dels partits sobiranistes compromesos en la celebració de 'la consulta'.

El reconeixement de la trencadissa el feia el president Mas el dimarts al matí i es visualitzava de forma punyent al ple del Parlament del dimecres.

No entro ara a analitzar les raons de fons que van provocar la trencadissa o esquerda en el fràgil unitat dels partits sobiranistes. Remarco només que el president Mas va anunciar un tomb substantiu en el disseny del 9N que es va traduir en una crida a expressar massivament una opinió i un compromís per poder fer després un altre pas.

El 9N es converteix així en una mena d'estació de trànsit a l'espera d'agafar el tren d'unes votacions que ens han de portar a la destinació definitiva que no és una altra que la independència.

Aquest nou disseny, tanmateix, no deixa de posar al descobert la fragilitat d'una operació que no és controlada en exclusiva per aquells que l'han dissenyada. No parlo ja dels agents externs - em refereixo als aparells de l'Estat - que controlen bàsicament els semàfors de la ruta i que de moment han posat el vermell com a senyal permanent. Em refereixo als agents interns. Més enllà dels que no estan disposats a pujar a aquest tren, em refereixo als partidaris del no (PSC, Ciutadans, PP), hi ha aquells que han portat passatgers fins a l'estació sense tenir la seguretat que tots hi vulguin pujar (ICV), però el problema sorgit amb la proposta del president Mas s'ha visualitzat en el debat sobre qui és el maquinista, Mas o Junqueras. Aquest és al meu entendre el dilema actual. I això ho condiciona tot.

Mas vol capitalitzar la càrrega emocional de les mobilitzacions ciutadanes que reivindicaven la consulta i potser majoritàriament la independència. Junqueras entén que si ERC apareix en totes les enquestes com la favorita d'unes eleccions sigui ell qui encapçali el tram final del viatge. Estem aquí.

I la pregunta que ara es fa tothom, i que potser aquest diumenge tindrà resposta, és quin paper tindrà l'anomenada societat civil catalana (ANC i Òmnium Cultural). Pot desplaçar els partits a l'hora d'agafar el comandament del tren independentista?. Personalment penso que farien un flac favor a la democràcia representativa que és el marc que empara el nostre sistema polític. Veurem també si no provoca esquerdes en aquest àmbit.

Estem aquí. I sens dubte estem abocats a unes eleccions. No sé si seran plebiscitàries o no. Abans potser algú haurà d'explicar què son i quina viabilitat tenen, però les urnes de debò són avui del tot urgents.

Volia afegir només dues coses:

La primera: Esmenant circumstancialment les boniques paraules de Marti Pol 'Tot està per fer i tot és possible' jo diría 'No tot està per fer ni tot és possible'.

La segona: La societat civil té tot el dret de demanar l'impossible però els polítics ha de saber explicar amb rigor a la ciutadania quines coses i en quins moments les coses són viables i quines no són encara possibles.

JOSEP MARIA BALCELLS és periodista