Els drets humans i la repugnant realitat

Eduard Jener

Publicat: el 13/des/14
Opinió| Columnes

Dimecres es va celebrar arreu del món el 66è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans que es va aprovar i proclamar a les Nacions Unides el 1948, amb un preàmbul i 30 articles. Aquest preàmbul enuncia set consideracions prèvies a la proclama que podem resumir dient que el reconeixement de la dignitat de tot membre de la família humana està en la base de la llibertat, la justícia i de la pau.

Aquests dies hem tingut ocasió de veure, escoltar i llegir una mostra del nivell de cinisme i hipocresia a què ha arribat la família humana, que s’esmenta al preàmbul, amb unes declaracions al Congrés del EUA. on s’ha denunciat la violació de Drets Humans per part de la CIA pel tracte als presoners suposadament jihadistes tancats a Guantánamo i que, a poc a poc, van sortint sense que en cap moment s’hagi celebrat judicis pels suposats crims de terrorisme.

Diverses manifestacions al Congrés i al Senat nord-americà han reproduït aquell esquinçament dels hàbits de l’Antic Testament. Alguns països col·laboradors - Polònia, per exemple - també han dit que si ho hagués sabut no haurien deixat utilitzar les bases a l’exèrcit dels EUA. De moment Espanya no ha entrat en aquest cercle de ploramiques i sorpresos col·laboradors del mal que, un moment que quedi clar!, no són només els nord-americans sinó tots els governs del món mundial.

Home, algú pot objectar, però no se’n salva ningú? Doncs no: ningú. Perquè ningú no pot entendre segons quines coses, sobretot que encara pensin la majoria dels polítics que la gent és estúpida i que no sabem que, en realitat, la força només es fa servir per mantenir l’status quo dels rics del món, del cada vegada més rics sobre els cada vegada més pobres i no per reconèixer que tot membre de la família humana mereix la llibertat, la justícia i la pau.

La pregunta és: per què ara, en aquest moment històric, quan el poder financer dels països del Golf, els amos del petroli de veritat, estan comprant a tot arreu i de tot, quan els equips de futbols estimats (a cada lloc) el Barça i el Madrid, porten a la samarreta signes del poder musulmà, es produeix aquesta il·luminació en el país de la 'llibertat'? Cal començar una altra creuada abans de la gran caiguda de l’imperi del segle XX? Quan sembla que s’inicia una nova guerra freda? Quan el major creditor dels EUA és l’exòtica Xina?

I, per acabar d’adobar-ho encara, encara Déu meu! (expressió cultural per part meva i no religiosa) hi ha una majoria de dirigents polítics que determinen els seus actes de pura barbàrie en nom de Déu, aquesta vegada una invocació de creences de veritat. No sé si arribarem als 100 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans... potser si Déu ho vol!

EDUARD JENER és crític d'arts escèniques