L'últim videoclub

Víctor Alexandre

Víctor Alexandre


Publicat: el 6/mai/16
Opinió| Columnes

Sap greu la desaparició de l'últim videoclub que quedava a Sant Cugat -el videoclub 2001-, dels nou que, si més no, havia arribat a haver-n'hi. Les noves tecnologies han revolucionat la societat i han introduït noves formes de consum que, al seu torn, han comportat la mort de molts negocis tradicionals. L'obsolescència programada de multitud de productes, per exemple, ha escombrat la immensa majoria de botigues de reparació. Ara ja no es repara gairebé res, ni unes mitges, ni una planxa, ni un microones, ni un rentavaixelles, ni una màquina d'afaitar... No cal fer-ho, perquè els costos són tan elevats que surt més a compte comprar-ho tot nou. Més que més si, per efecte de la vertiginosa velocitat amb què avança la tecnologia, el nou model que ens ofereixen té unes prestacions que converteixen en una andròmina el que se'ns ha espatllat.

Ara consumim i llencem i tot se'ns fa vell de seguida. El món ha canviat, i també ho han fet les formes de lleure, cosa que ha afectat directament el cinema. Ja pràcticament no queden sales grans i espaioses, ara gairebé totes són petites i estretes. I com que és possible veure una pel·lícula nova per Internet de franc, per què llogar-la en un videoclub. Els drets d'autor no compten i la pirateria esdevé la millor aliada de la nostra butxaca en la mateixa mesura que l'Estat espanyol, sense cap llei específica, és el millor aliat europeu de la pirateria. De moment ens queda Vídeo Instan, a Barcelona, que és una rara avis amb més de 40.000 títols i un paradís dels clàssics, fins al punt que es pot dir que el film que no és allà no és enlloc. Però han estat a punt de tancar i la seva situació actual és precària. I ja hem vist quina és la conseqüència de la precarietat a Sant Cugat.

Em sembla que no som conscients que tota obra artística té un autor, un autor que n'ha de viure, i que negar-li la percepció dels drets propis de l'autoria és un greuge tan reprovable com veure'ns obligats a treballar de franc. És un problema de valors. No se'ns passa pel cap d'entrar en una sabateria o en una fruiteria i endur-nos unes sabates o un quilo de pomes sense pagar. Darrere les sabates hi ha un fabricant, i darrere de les pomes hi ha un pagès que han de viure de la seva feina. Però mentre pagarem una fortuna per veure com juga l'autor d'un gol en un camp de futbol, negarem el pa a l'autor d'un llibre o d'una pel·lícula. Sovint no hi ha mala fe, ja ho sé. Però el resultat és el mateix. És la inèrcia que ens arrossega per culpa d'una pèrdua de valors, i és aquesta pèrdua de valors el que fa que no reflexionem i que no ens adonem que piratejar és robar.

Hi ha autors cinematogràfics que han reflectit esplèndidament la fi d'una època, amb relació al cinema. Un d'aquests autors és Peter Bogdanovich. Us recomano 'The Last Picture Show'. En aquest film meravellós, considerat per l'American Film Institute una de les millors cent pel·lícules de la història, el cinema d'una petita ciutat de Texas, el Royal, projecta 'Riu Vermell', de Howard Hawks. És l'última pel·lícula, és l'última sessió. Després d'això, el cinema tancarà les seves portes per sempre.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista
www.victoralexandre.cat
@valex_cat