Això no és un gos


  • Comparteix:

marta.guardia

Marta Guàrdia


Publicat: el 26/jul/18
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

La vida és curiosa i a vegades s'entossudeix a posar-nos en determinades situacions. Fa unes setmanes a la PAS vam rescatar el Devon, un gos d'un any i mig que havia estat atropellat pel tren i que durant dos dies va amagar-se fins que el personal dels FGC el va localitzar. El seu pronòstic era molt greu, una vèrtebra desplaçada i la medul·la completament seccionada: les potes del darrera mai recuperarien la mobilitat. Quan el veterinari va fer el seu pronòstic tot va ser molt tècnic fins a la part de valorar el futur i les opcions del Devon. En la seva opinió, un gos sense mobilitat a les potes del darrera no era un gos. I punt. Aquella frase, tan ignorant i atrevida, em va traslladar uns quants anys enrere, a l'època del Gonzo.

El Gonzo, esquelètic, desgarbat i amb tan sols dos mesos, rondava desorientat pels carrers. Va ser família des d'aquell instant i fins que ens va deixar després d'una vida llarga i feliç. De tot el què vam aprendre amb ell n'hi ha una que destaca especialment: la seva resiliència. Poc havíem trepitjat el veterinari en 10 anys però, en arribar a aquella edat, una hèrnia que afectava la seva columna li va fer perdre la mobilitat de les dues cames posteriors, la sensibilitat de cintura en avall i el control d'esfínters. Els primers dos dies van ser una odissea que ens va portar d'un veterinari a un altre fins que algú ens va oferir una sortida que no passava per posar fi a la seva vida. No era una obsessió malaltissa de fer-lo viure a qualsevol preu. Simplement no volíem creuar aquella línia si hi havia opcions d'oferir-li una vida feliç.

Les nostres preguntes eren simples: Patirà? Pot tenir una bona vida? A la primera pregunta la resposta era clara: no, no patirà dolor. Amb la segona entràvem en el territori de l'opinió. Gairebé tots els veterinaris afirmaven, malgrat no haver conviscut mai amb un gos amb paraplègia, que un gos sense mobilitat a les cames del darrere no podia ser feliç, que allò no era vida. Allò no era un gos. Per sort, vam topar amb algú que ens va mostrar una realitat allunyada dels 'jo crec' i dels prejudicis. La Debbie, fundadora el Club de Kat (associació que treballa amb animals amb diversitat funcional), ens va ensenyar l'extraordinària capacitat d'adaptació dels animals a les noves situacions, una resiliència que ja voldríem la majoria d'humans. Lluny d'allò que els veterinaris certificaven amb tanta alegria, el Gonzo (de 10 anys i amb 40 quilos de pes) va viure sis anys més. Feliç, sense sentir-se discapacitat, corrent, ensumant, gaudint com a gos de totes les coses que la vida li oferia. Sí era un gos. Un gos feliç. Evidentment vam haver de canviar hàbits, aprendre a tenir especial cura en certs aspectes i ajustar rutines, però allò ens va afectar bàsicament a nosaltres, no a ell.

I torno al present. El que fa que un gos sigui un gos, que un porc sigui un porc o que un humà sigui un humà no es redueix a la funcionalitat d'una part del seu cos. Als veterinaris, us demanaria que tingueu present l'impacte que poden tenir les vostres opinions. Hi ha coses que no s'estudien a la facultat de veterinària, no ho oblideu. Si poguéssiu veure la cara de felicitat del Devon avui, si haguéssiu conegut el Gonzo no en tindríeu cap dubte. SÍ, AIXÒ ÉS UN GOS.

MARTA GUÀRDIA és membre de la PAS, Plataforma Animalista de Sant Cugat



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.