Opinió

Un punt d'inflexió


  • Comparteix:

susanna.casta

Susanna Casta


Publicat: el 8/abril
Opinió| Columnes
PDF |

No vull entrar en els patiments que està causant aquesta pandèmia a escala global, en els mals que ens ha portat i en els que ens portarà. Amb els herois que l'estan lluitant dia a dia sense armes per protegir-se i la tropa que es queda a casa desitjant poder sortir i donar un cop de mà, sense adonar-se de què ja ho estan fent. Obeint el confinament.

Jo el que vull fer és reflexionar sobre el punt on estem ara mateix, no nosaltres com a catalans ni espanyols, sinó nosaltres, en majúscules, com espècie humana. 

Una de les dades més sorprenents que he sentit i que m'han fet plorar de tristor, és que mentre nosaltres, els humans, estem emmalaltint, el planeta s'està curant. L'atac del coronavirus com a salvació del planeta sembla una idea treta d'un llibre d'Isaac Asimov, però les gràfiques i estudis fets arreu del món així ho han confirmat, la contaminació en el medi ambient causada per l'impacte humà ha disminuït a escala global, però especialment allà on s'han declarat els estats d'alerta o tancaments. Hi ha una relació directa, si la pandèmia és més greu i pitjor, el planeta es recupera. No em dieu que no és una realitat que fa plorar?

La insensibilitat de la raça humana cap al nostre planeta i d'uns individus cap als altres o d'uns països envers la resta, és un signe de malaltia. Estem patint un deslligament emocional cap al nostre entorn i els únics que se salven són els nostres éssers estimats. Sí, plorem i sí, patim però molt sovint per causes incorrectes. Hem vist morir gent de fam, per les guerres o per les malalties; hem vist com aquest maleït virus s'emportava vides a la Xina, però la distància i el costum ens feia freds. Veiem com el planeta pateix sota la nostra petjada, però no el volem sentir. Hem estat cecs enfront del patiment humà i del nostre planeta.

Veiem per la televisió o llegim als mitjans les atrocitats que ens fem uns als altres, les que fem al nostre planeta, però tot s'acaba tancant la tele o plegant el diari.

I de sobte el patiment el tenim aquí, ara la guerra ens envolta i la realitat ens espanta. El terror ja no s'acaba tancant la televisió, les imatges i àudios que ens ofeguen i han fet miques la fantasia que vivim en un món aïllat i que estem protegits. Ja no podem cobrint-nos amb els llençols i tancar els ulls pensant que tot queda molt lluny, ara som nosaltres els que sortim a les fotos i a les estadístiques.

Resulta que ara Europa està infectada, però ni així aprenem. No ens adonem que això és una pandèmia, que dona igual que siguis català, extremeny o valencià. No tenim immunitat cultura i, tampoc si ets francès, espanyol o australià. El virus no fa distincions ni de sexe, ni color i menys de nacionalitat. Amb aquest comportament, el virus demostra que és més llest que nosaltres. Amb uns quants mesos ha après que som una espècie amb el mateix ADN. En canvi nosaltres, després de 2.000 anys sobre el planeta, encara fem exclusions absurdes.

I un cop passi, perquè passarà, on serem?

Serà la crisis de la Covid-19 un punt d'inflexió per millorar el nostre comportament?

SUSANNA CASTA és vocal del PSC a l'EMD de Valldoreix



Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.