Opinió

La Laura Jansà


  • Comparteix:

victor.alexandre

Víctor Alexandre


Publicat: el 23/juliol
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Mentre escric aquestes línies, escolto el tema de 'Laura', una composició musical meravellosa d'una vella pel·lícula de Hollywood que a la Laura li agradava molt. I a mi també. Són línies tristes, aquestes. Línies imposades pel destí, perquè parlen d'un adéu irreversible. La Laura Jansà, muller, companya, amiga i pal de paller en la vida del meu amic de l'ànima Jaume Pla, ens va deixar a quarts de nou del vespre d'aquest dissabte passat. I ho va fer com havia viscut: plàcidament, discretament, sense fer soroll, perquè ella era una dona sense afany de protagonisme, una dona que no es creixia en el conflicte, una dona que no li agradaven els enfrontaments ni les males cares. El seu caràcter tendia sempre a mirar el cantó bo de les persones i de les coses i era amant de l'harmonia i de la serenor. ¿No és un regal que t'ha fet la vida, estimat Jaume, haver estat l'home escollit per una dona així? Penso que els vostres fills, la Laura, en Jordi, en Jaume, la Mireia i la Marta, i també els vostres néts, donaran fe d'aquesta percepció.

La Laura tenia 89 anys, patia la malaltia d'Alzheimer i des de feia un temps ja no era la Laura de sempre. Mantenia el somriure que la definia, això sí, però cada cop se li feia més difícil tenir una conversa amb algú. Després se li va fer més difícil expressar allò que li passava pel cap, o allò que volia, o allò que no volia. I després va arribar el silenci. Tanmateix, fins gairebé al final, era capaç de reconèixer i pronunciar el nom de les persones més properes. Va ser una dona elegant i de gran bellesa, la Laura. Fins i tot en la tardor de la seva vida continuava retenint aquella bellesa.

Pel fet de ser filla d'una família benestant de Rubí, en Jaume va haver de lluitar molt per poder casar-se amb la Laura, perquè els còmics, que és com aleshores es coneixia els teatraires, tenien fama de pelacanyes i disbauxats i inspiraven molt poca confiança en els pares i mares com a futurs marits de les seves pubilles. Però una de les qualitats d'en Jaume és la perseverança. En Jaume no es dóna mai per vençut, mai!, i s'hi va casar, i el matrimoni ha durat seixanta-sis anys. Seixanta-sis anys. Dues generacions i mitja.

És molt cruel, amics, la malaltia d'Alzheimer. Moltíssim. No és l'única, ja ho sé. Però colpeix l'ànima veure com el mal es va apoderant de les nostres facultats fins a anul·lar-les pràcticament del tot. Quan algú que ens és proper queda atrapat en aquesta diabòlica teranyina, els familiars i els amics que l'envoltem ens convertim en testimonis impotents de la seva desconnexió. Però, per sort, els humans tenim la capacitat del record, tenim la capacitat d'impedir que aquesta amarga imatge del present s'acabi imposant i podem oposa-hi la imatge del passat. És a dir, recordant la persona tal com era en la seva esplendor i en la seva plenitud. És així, com si fos un somni, com els humans mantenim vives en el cor les persones estimades que ens han deixat. Fins que arriba un dia en què també la nostra vida sembla un somni. Sempre somreies, Laura. Sempre. Així és com jo et retinc en el cor.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista



Comenta-ho a Facebook

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.