Perquè qualsevol com tu s'ho mereixeria


  • Comparteix:

bibiana.navarro

Bibiana Navarro

Membre de la PAS Sant Cugat


Publicat: el 7/jul/22
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

No, la teva vida no ha estat fàcil, segurament vas néixer en una camada predisposada a ser venuda a qui simplement donés uns diners per a vosaltres, sense tenir en compte ni que fer negoci amb animals no és ètic, ni saber exactament a on aniries a parar, com et cuidarien, què seria de tu... Tampoc no importava massa, la qüestió era obtenir un benefici, com a producte que érets, que éreu, tu i els seus germanets i germanetes cadells. Amb una mare procreadora sense parar, obligada a embarassar-se i parir cadells sans per ser venuts a 'ves a saber qui', tractada bé (en alguns casos, diguem la veritat) i acostumada a la força a desprendre's de les seves cries.

El cas és que algú et va comprar i et va dur a alguna casa, no sabem res més de tu durant tots aquells primers anys, perquè quan et van trobar formant part d'uns indesitjables ionquis, malaltó crònic i infeliç, la teva vida, per fi, canviaria cap a bé, cap a allò que et mereixies, que qualsevol com tu es mereixeria. Vas anar a parar a una casa que, massa cas tampoc és que et fessin, però inicialment el cuidaven molt, allò sí que era una llar! I t'hi vas adaptar fàcilment. Però els dies van anar passant i semblava que no els compensaves prou, potser és que tampoc s'hi van escarrassar massa abans de decidir si t'adoptaven o no, potser no volien aquest sacrifici diari, ves a saber... Així que, vas tornar a canviar de família, ara a una casa amb una parella de gent gran, una molt bona casa també, una llar on també hi tenies de tot, on sembla que més cas sí que et feien, on els caps de setmana rebien visites i érets bastant el centre d'atenció, això sí que et feia feliç!

La teva malaltia crònica prosseguia, els tremolors augmentaven, però ben cuidat i controlat com estaves podies seguir tenint un "bona vida", com la que qualsevol com tu es mereixeria. I els dies passaven, els anys també, i seguies feliç vivint allà, tot i que ja no rebies tanta atenció dels visitants com al principi; però eres present, eres algú, algú a qui li encantava fer-te moixaines i rascar-te i acariciar-te i posar-te sempre aigua ben fresqueta i treure't a passejar una estoneta, quan encara et trobaves prou bé, i a fer-te fotos i a dir-te que eres el gosset més "guapo de Sant Cugat", jo.

El temps va anar passant, la vellesa ja s'havia integrat en tu, ja no sorties al carrer a passejar, no en tenies ganes, et començava a costar respirar, els tremolors seguien; aleshores vas començar a perdre el sentit de la vista i de l'oïda, eres tot un ancià... pobrissó, un ancià que encara s'emocionava quan arribava a casa teva i notaves a nostra presència, la meva presència buscant-te i fent-te moixaines i petonets.

La vida no va deixar que passéssim més estonetes junts, el teu cos defallia per moments, la calor sufocant no t'ajudava, i cada dia estaves més pansit, però com que en aquesta casa t'estimaven et van portar al veterinari i, entre tots, precisament perquè t'estimaven et van deixar descansar i marxar en pau; perquè t'ho mereixies, perquè qualsevol com tu s'ho hagués merescut.

BIBIANA NAVARRO I ARGELICH és membre de la PAS Sant Cugat



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.