Teleassistència mèdica: L'assistència amb orelleres digitals


  • Comparteix:

isidre.marias

Isidre Marías

Membre de Marea Blanca de Sant Cugat del Vallès


Publicat: el 1/oct/22
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Ja n'anem quedant pocs, però molts recordem quan ens van posar el telèfon a casa i el seu timbre ens convocava de forma inapel·lable, com una urgència. Deia Walter Benjamin a 'Infància a Berlín' que, en sonar, no hi havia res que suavitzés l'autoritat inquietant amb la qual ens assaltava el seu estrèpit. La trucada irrompia arravatant-nos el temps, el deure i el propòsit. Anihilava el que dúiem de cap l'instant d'abans i ens rendia al primer que se'ns proposava per telèfon. El mitjà era el missatge, com diria més endavant Marshall McLuhan. I d'una manera actualitzada, ho segueix sent.

El telèfon mòbil que ara guardem a la butxaca no té ja aquella gravetat del destí, i és manejable i lleuger. Ho analitza en el seu darrer llibre, el filòsof Byung Chul-Han ('No-cosas: Quiebras del mundo de hoy', 2021). Diu que, avui en dia, estem en la transició de l'era de les coses a l'era de les no-coses. Ja no són les coses, sinó la informació, allò que determina el món en el qual vivim. El món es buida de coses i s'omple d'informació inquietant com a veus sense cos. En lloc de guardar records, emmagatzemem immenses quantitats de dades. Els mitjans digitals substitueixen en part la memòria, però, la informació falseja els esdeveniments. Ens sorprèn en un instant, però tampoc no dura gaire. Perquè, ràpidament, sentim la necessitat de nous estímuls, i ens acostumem a percebre la realitat com una font inesgotable. I així, com a caçadors d'informació, ens tornem cecs davant les coses silencioses i discretes, fins i tot les més habituals, les més menudes i les més comunes, que no ens estimulen, però que serien les que ens farien tocar de peus a terra.

Els més de dos anys de pandèmia de la Covid-19 no han fet sinó accentuar la torrencialitat dels canvis tecnològics, que ens neguen sense que tinguem temps de destriar si ens convenen o no. I ara és el temps en què, amb prou feines, xipollegem a les aigües tèrboles que aquesta excepcionalitat sanitària ens ha deixat. No tothom va tan perdut com anem la majoria, perquè n'hi ha que estan amatents a fer negoci de qualsevol crisi o desgràcia. Ja siguin els de l'assistència sanitària privada, com també els (mals) gestors de la pública. Si no estem amatents a nedar i guardar la roba, en un tres i no res, en anar reduint la presencialitat, ens trobarem que ens han des-cosificat de forma irreversible la relació entre metges i pacients, ja que els canvis sobrevinguts van camí de consolidar-se, encara que torni a lluir el sol i la terra quedi de nou eixuta, com quan va baixar Noé de l'Arca.

Cada vegada és més difícil tenir assistència sanitària presencial, en la qual la metgessa ens miri, ens escolti i ens parli cara a cara, cos a cos. El terme ull clínic, abans popular, ha caigut en desús, però servia per a ressaltar l'habilitat dels sanitaris per tal d'anticipar esdeveniments o de calibrar a simple vista aspectes ocults de la naturalesa humana. A través de la consulta telefònica a la qual ens van forçant cada vegada més, l'ull del facultatiu cada vegada hi veu menys; i amb l'escolta activa, necessària per als bons diagnòstics i tractaments, passa tres quarts del mateix.

No cal dir que tot el que són procediments per demanar visita, concertar proves i saber requeriments per a cadascuna d'elles, passa per omplir formularis d'Internet amb els quals massa pacients es perden, perquè, a més, el telèfon al que diu que s'ha de trucar en cas de dubte està saturat i la base de dades on s'ha de reservar dia i hora ha quedat inaccessible durant hores i hores. I més val que espavili qui es pensi que això passa només a la sanitat pública, perquè a la privada i la concertada la cosa no va millor, sinó pitjor. Després, encara tindran la barra d'adreçar-nos el formulari d'avaluació del servei que, amb tota probabilitat, serà, ves per on, telemàtic. Sense cap possibilitat d'expressar neguits ni sentiments de frustració de viva veu, ni molt menys a la cara d'algú que, potser, pugui expressar-nos humana comprensió.

Per part dels treballadors de la sanitat, personal mèdic i administratiu, es produeix un distanciament inevitable. Els continus tocs i lliscaments sobre el teclat són un gest litúrgic que massifica la seva relació amb el pacient o l'usuari, en comptes de personalitzar-la. Inevitablement, ho vulguin o no, sucumbeixen a les característiques d'aquesta tecnologia, amb la falsa sensació de tenir el món sota control. Així tendeixen a figurar-se que és el món, tal com se'ls presenta per aquest estricte canal, el que s'ha d'adaptar a ells. El que per aquest canal no es mostra, no existeix; i d'aquesta manera, en comptes d'obrir perspectiva i tenir una apreciació holística del pacient, que és el que es busca o s'ha de buscar en la consulta presencial, s'esbiaixa i es redueix al que permeten rebre aquestes orelleres telemàtiques que els han posat. I òbviament, l'acte mèdic es redueix a prendre en consideració la poca informació que queda disponible per al facultatiu.

Com en altres usos d'Internet, tot adquireix forma de mercaderia, de manera similar (perdoneu la impertinència) a com Tinder degrada l'altre a objecte sexual i no gran cosa més. Privat de l'alteritat, l'altre es torna objecte consumible, gairebé un avatar sanitari digitalitzat, en el qual l'altre (el pacient), en la seva complexitat humana, es fa cada vegada menys present. De manera que, tant el professional sanitari com el pacient, es veuen aïllats en les seves respectives bombolles. Descorporeïtzats, l'un per a l'altre.

Moltes vegades, es dona també el fet que s'indueix el pacient a escriure el què li passa, en comptes d'expressar-ho parlant, perquè en escriure estem també menys exposats al tracte directe, de manera que, ho vulguin o no, això blinda el sanitari amb una mena de profilaxi comunicativa que perjudica la qualitat de l'atenció sanitària. Que ben segur que això no és el que vol el professional, sinó el gestor del servei, que ho contempla des de la perspectiva de l'estalvi econòmic i no en el de la bona pràctica mèdica. Tot plegat, la mateixa pèrdua d'empatia que es produeix en tots els altres usos de les tecnologies de la comunicació de l'era digital.

Per al professional sanitari, el pacient hauria de constituir un objecte, en el sentit primigeni de la paraula, una cosa que se li oposa i se li resisteix, a la qual es confronta per tal de treure'n l'entrellat, sense estalviar-se cap detall que pugui ser d'interès per a un bon diagnòstic. Però, vet aquí que aquesta atenció telemàtica ha vingut a reduir el pacient a la condició de no-cosa, sense cap resistència ni complexitat.

El règim neoliberal, diu Chul-Han, és en sí mateix 'smart' (intel·ligent), i el poder 'smart' no funciona amb manaments i prohibicions. No ens fa dòcils, sinó dependents i addictes. Adopta les maneres de qui ens vol complaure. No ens imposa silenci, sinó que més aviat ens incita i anima a expressar-nos contínuament, a donar la nostra opinió, preferències, necessitats i desitjos, encara que, de fet, no ens fa cas. En presentar-se'ns de forma amistosament accessible, fa invisible la seva intenció de domini, mentre que els subjectes que ens hi sotmetem ni tan sols som conscients del nostre sotmetiment... Tot i que ens imaginem ser lliures. És el reduccionisme del "M'agrada".

I així anem perdent, entre moltes altres coses, qualitat assistencial. Sense dir gairebé ni piu.
  • Si us ha agradat, premeu "M'agrada"
  • Si no us ha agradat, premeu "No m'agrada"


  • Després, ja farem el que ens semblarà. Per a què enganyar-vos.

    ISIDRE MARÍAS és membre de Marea Blanca de Sant Cugat del Vallès



    • Comparteix:

    OPINA

    Identifica't per comentar aquesta notícia.

    Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

    Avís important

    Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

    Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

    No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

    Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.