Si surto de casa, em podria passar a mi també?

Víctor Alexandre

Víctor Alexandre


Publicat: el 21/oct/22
Opinió| Columnes

Ara fa uns dies, en el marc de la gira de tardor de la 12a edició de Ciutats Defensores dels Drets Humans, l'activista sud-africana Lucinda Evans va passar per Sant Cugat i, a través d'una magnífica entrevista que li va fer Cugat Mèdia, va explicar quina és en aquests moments la dramàtica situació de les dones al seu país i de les persones LGTBIQ+, en un estat d'inferiorització i de sotmetiment a la cultura sexista. Una cultura que segons la policia de Sud-àfrica -policia força sexista, per cert-, genera 42.000 denúncies de violacions anuals. És molt, no hi ha dubte, però aquesta dada queda curta en ser confrontada amb la realitat, ja que caldria afegir-hi les violacions que no es denuncien i que són nou de cada deu. És a dir, que la xifra de 42.000 caldria multiplicar-la per nou! Els registres dels hospitals així ho indiquen.

Des d'una òptica catalana, aquestes dades resulten esfereïdores, perquè, com diu l'entrevistadora Maria Bragós, l'any 2021 a casa nostra es van cometre setze feminicidis. Vull dir que si comparem tots dos països, la nostra situació és infinitament millor. Però aquestes coses no s'han de mirar així, perquè són enganyoses. Les víctimes mortals, certament, no es poden amagar. Tanmateix, pel que fa a violacions o a agressions per raons d'orientació sexual, a Catalunya també n'hi ha moltes més de silenciades que no pas de denunciades. I també aquí tenim una cultura heteropatriarcal que ho propicia. També aquí, com allà, hi ha moltíssimes dones que es pregunten: "Si surto de casa, em podria passar el mateix a mi?"

Pot semblar estrany que en una època com la nostra, en què es reformen lleis que eren clarament sexistes o que se'n fan de noves més conscienciades, no sols no es noti una minva de crims, violacions i agressions, sinó que augmenten i, per si fos poc, també creix el grau d'acarnissament dels delinqüents. Això, que és repugnant, té la seva explicació psicològica. Mentre el masclisme s'ha sentit poderós i les dones i els homosexuals s'han subordinat als seus dictats, ja fos per por o per necessitat, no li calia marcar múscul. Ara les coses han començat a canviar i el masclisme, entre desorientat i rabiós davant la revolta feminista, està reaccionant de l'única manera que sap: amb violència. La violència és inherent al masclisme i l'exerceix en totes les seves expressions. Tinguem present que violència no és només assassinar, violència és també violar, agredir, humiliar, assetjar, insultar, discriminar, coaccionar...

Aquest estat de coses ens interpel·la a tots; tots hi hem de posar de la nostra part, fins i tot en aquells àmbits col·loquials on el sexisme pot quedar més camuflat. Jo, personalment, no admeto que en presència meva hom expliqui acudits o empri expressions de caràcter masclista o homòfob ni tampoc que al·ludeixi a dones o a persones homosexuals amb paraules ofensives. Cal mostrar que aquesta actitud també resulta ofensiva a oïdes masculines i heterosexuals.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista