Permeteu-me començar amb una anècdota: dimarts 29 d’abril. 9:05 del matí, dos dies després de l’apagada. Aula d’acollida d’un institut de Rubí. La Jasmin, una noia de primer d’ESO entra esverada i diu a la classe: “He vist que avui tornarà a marxar el llum!!!”. El Haytam exclama: “Sort que el partit del Barça és demà així ho podré veure!”. Just després la Maryam busca una explicació i pregunta a la seva companya on has vist la notícia. La Jasmin respon sorpresa per la pregunta: “Doncs a TikTok!”. La classe emet a l’uníson un murmuri d’afirmació i resignació convençuts que de nou passarien la tarda sense llum.
L’endemà a classe, vaig convidar l’alumnat a buscar i analitzar diverses informacions que s’havien difós durant l’apagada en petits grups. Van trobar que un tal Alvise, que cap alumne coneixia, afirmava que no teníem llum perquè estàvem sent víctimes d’un xantatge europeu per “justificar la guerra de Von der Leyen”. També es va escampar un vídeo on suposadament “persones d’extrema esquerra” es felicitaven per la destrucció d’una central nuclear. Així un llarg etcètera. Quan va arribar el moment d’exposar les notícies que havien trobat, l’alumnat es feia creus de com la gent es creia aquestes bajanades. L’escepticisme com a vacuna: El projecte també proposava a l’alumnat idear una solució per la difusió de les ‘fake news’ la classe va concloure, més enllà d’alguna proposta rocambolesca, que calia practicar l’escepticisme, analitzar la informació de manera crítica, considerant diferents perspectives i possibles biaixos. El sentit crític que van demostrar aquests nois i noies, malauradament no és traslladable al conjunt de la societat. Hem esdevingut una ciutadania que no practica l’escepticisme i que, per tant, és dòcil, acrítica i fàcilment manipulable per mantenir privilegis i perpetuar desigualtats. Mentides atractives. De l’apagada del dia 28 es pot concloure que sens dubte l’alt grau de vulnerabilitat que ens atorga la dependència energètica. Podem, però, determinar també que la foscor del passat dilluns va dibuixar un terreny molt fèrtil per la desinformació. Quan succeeix algun fet excepcional, però no només, la tàctica del neofeixisme és prou evident: negar la realitat i construir una pròpia que sigui prou morbosa i atractiva per fer-se viral a les xarxes i calar. Malauradament, massa gent tria creure-s’ho perquè és un camí més senzill i immediat. Recomano la lectura de l’estudi que Vosoughi, Roy i Aral publicat a revista Science
sobre com i per què les ‘fake news’ es difonen tan ràpidament. El treball conclou que la desinformació juga amb les nostres emocions més bàsiques. Es difonen més les notícies falses per alertar d’un perill imaginari, per mostrar la nostra indignació davant d’una mentida o simplement perquè ens impacta la novetat, encara que sigui falsa. En canvi, segons l’estudi, la veritat; les notícies que construeixen i informen de manera honesta, generen sentiments més pausats com la tristesa davant les injustícies o l’alegria pels avanços socials. Aquestes emocions, tot i ser importants, no tenen la mateixa força immediata per viralitzar-se. Sigui com sigui, una mentida repetida un milió de vegades, mai podrà ser veritat.
MARCOS CAMARZANA és activista de Sant Cugat En Comú Podem
