La lluita contra l'incivisme

Victor Alexandre


Publicat: el 10/set/11
Opinió| Columnes

La campanya en favor del civisme que han iniciat els Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) no sabem si serà efectiva, però cal aplaudir-la perquè, malauradament, és molt necessària. No es pot dir que l'incivisme sigui majoritari al tren, és clar que no, però és obvi que n'hi ha prou amb alguns comportaments individuals d'aquest caire per molestar a un gran nombre de persones.

Escolta-ho

Per això són tan interessants els deu punts que aborda aquesta campanya. Deu punts entre els quals hi ha la intenció de combatre l'hàbit d'algunes persones de recolzar els peus en el seient del davant o d'obstruir el pas en les escales mecàniques o de ratllar els vidres o de fer grafits a les parets del vagó o d'imposar a tot volum la música dels auriculars.

El millor de la campanya, però, és que no es limita a demanar que no ens comportem incívicament, sinó que ho argumenta de manera molt senzilla i didàctica. Per exemple, la campanya ens diu que si no hi haguessin brètols que ratllessin els vidres ens estalviaríem 160.000 euros l'any o que els grafits que es fan a les parets suposen la immobilització del tren durant tot un dia per poder-lo netejar, la qual cosa té un cost de 175.000 euros anuals. També ens assabentem que el 80% de la brutícia que entra al tren ho fa a través de les nostres sabates i que si tothom fos incívic i llancés a terra tot allò que no vol acumularíem 80 milions de deixalles. És a dir, un volum d'escombraries que cap equip de neteja pot retirar.

Hauríem de reflexionar sobre aquestes coses, perquè els avenços tecnològics ens empenyen cada cop més cap a l'individualisme i al replegament amb nosaltres mateixos. Els auriculars, sense anar més lluny, són una expressió d'aquesta desconnexió amb l'entorn. En lloc d'anar amatents pel carrer ho fem mentalment arraulits. Talment com si diguéssim: 'Sóc aquí, però com si no hi fos. Mireu-me, si voleu, però no em molesteu'. Naturalment, no tothom que porta auriculars pensa això. Però hi ha una inèrcia que, sense adonar-nos-en, ens hi arrossega i que ens converteix en una societat hedonista. Una societat sense més horitzons que la seguretat i el plaer. Val la pena pensar-hi, perquè sense els altres no som res.

VÍCTOR ALEXANDRE és escriptor i periodista (publicat el 11/03/11)
www.victoralexandre.cat