Premis Ciutat de Sant Cugat

Eduard Jener

Publicat: el 3/mar/12
Opinió| Columnes

Demà, dia 4 de març, s'atorgaran els premis Ciutat de Sant Cugat corresponents a l'any. Aquest ritual de donar premis és un costum que ha anat fent-se cada cop més normal en tots els àmbits de la vida col·lectiva. Premiar, distingir, algú per la seva acció dins de la seva activitat professional o vocacional és sempre un reconeixement que el que rep hauria d'agrair i el que l'atorga sentir-se content per poder-ho fer.

Escolta-ho

Els premis Sant Cugat van néixer d'una iniciativa dels fundadors de la ràdio d'aquesta ciutat, el germen d'aquesta empresa municipal multimèdia on jo parlo i escric aquesta columna, i, després, va passar a ser una activitat dirigida i organitzada per l'Ajuntament amb un increment considerable de candidatures i una suposada possibilitat de fer aparèixer determinats candidats gràcies a les votacions populars.

Tinc davant meu la llista de les candidatures finalistes que coincideix, més que menys, en les que dosificades han anat sortint en els dos darrers mesos en els diversos mitjans de comunicació de la ciutat i que, teòricament, han acabat decidint un jurat eclèctic que ha estat escollit no sé per qui per fer-ho. Tot plegat a mi em fa una sensació de voler aparentar fórmules participatives i democràtiques quan, de veritat, les coses no són el que semblen.

Hi ha un premi digital. El que dona l'alcaldessa i que, per altra part, és el més important. Té el dret a fer-ho? Òbviament, sí. Però no és un premi popular, és institucional. Hi ha l'acte dedicat globalment a l'artista internacional Grau Garriga recentment traspassat. És lògic encabir-lo en aquesta festa? Probablement, però potser desvirtua una cosa i l'altra. Hi ha l'aprofitament de la convocatòria per donar la medalla d'or de la ciutat a l'anterior alcalde Lluís Recoder. És per estalviar-se un altre acte?

Finalment, tornant a la llista, hi trobo 14 candidatures d'on sortiran els cinc premis. La sensació de poti-poti és aclaparadora. Té sentit barrejar empreses que, circumstancialment, s'han instal·lat en el municipi o que fan el seu negoci sense pensar en res més, o persones que han fet alguna cosa creativa però que no incideix directament en la vida col·lectiva, en el dia a dia de la ciutat o que el que han fet s'ha iniciat només fa dos anys amb una participació minoritària, al costat d'altres que porten anys i anys i que són creadores d'identitat i confirmació d'arrels? No té sentit aparentment. Potser n'hi ha algun que jo ignoro.

Penso que caldria reconsiderar aquesta festa i centrar-la només en les persones i entitats que formen el teixit col·lectiu i que donen caràcter a la vida comunitària.

EDUARD JENER és crític cultural