Dues setmanes després de l'11 de setembre


  • Comparteix:

ferran.villasenor

Ferran Villasenor


Publicat: el 26/set/12
Opinió
Més Columnes de l'autor
PDF

Els darrers temps han vist com en el rellotge de la política ara tot passa molt més ràpidament. El previsible avançament electoral s'ha materialitzat i el proper 25 de novembre hi haurà unes eleccions esperades però segur que diferents. Les coses han canviat en els darrers anys i no voler-ho veure implicaria una ceguesa malaltissa.

En política (com tot en la vida) les coses que es fan no surten gratis:

- Els milions de signatures que va recollir el PP contra Catalunya.
- El recurs del PP contra el nostre Estatut al Tribunal Constitucional, amb articles que eren igual que a l'Estatut d'Andalusia i que no solament no van 'denunciar' sinó que van votar a favor.
- Boicots a productes i declaracions on l'anticatalanisme es feia servir com arma electoral (fet ja tradicional per altra part).
- Les retallades del TC a l'Estatut votat majoritàriament per la ciutadania de Catalunya (i el Congrés dels Diputats).
- Els recursos en matèria educativa contra la immersió lingüística del PP.
- Els processos de recentralització clara dels darrers temps.
- Una previsible topada amb una revisió del sistema de finançament autonòmic i una visió bilateral (pacte fiscal)

Hi ha moltes més, però algunes d'aquestes van fer que ja el 10J de 2010 milers de catalans sortissin al carrer demanant respecte a les decisions democràtiques presses i alertant del trencament.

El passat 11 de setembre una manifestació multitudinària va recollir diferents fonts per omplir un riu: d'una banda aquest desencís pel trencament de la voluntat del poble votada en referèndum, un independentisme clàssic, una situació de crisi extrema i reducció de serveis, una reiterada burla cap la l'esforç fiscal dels catalans i les catalanes, una situació 'd'estar farts' i també una demanda de canvi.

Aquesta manifestació es va desenvolupar sota un lema i un majoritari sentiment d'avenç cap a una nova relació entre Espanya i Catalunya on la independència de Catalunya esdevenia central.

Des de l'11 de setembre el diferents partits han mogut fitxa. És sorprenent com el govern del PP no ha entès la situació i ha preferit mirar a Cuenca. Quan 1.5 (o 600.00 o 2 milions) persones surten al carrer és per alguna cosa, cal escoltar-ho.

El PSOE, amb pas lent, està definint una via federal d'encaix. Via que ja Pasqual Maragall impulsà fa temps, massa temps. Entenc que l'aplicació d'aquest model de forma ràpida, concreta, amb terminis i amb reforma constitucional és el punt que permetrà una segona transició. La inoperabilitat d'aquesta via farà col·lapsar els sistema globalment.

El PSC està jugant a la contra dels esdeveniments, certament l'avançament de les eleccions impedeix, de facto, la realització d'unes primàries obertes (a la Francesa). Aspecte que dificultarà encara molt més trametre el missatge. També existeix una campanya global de descrèdit cap a un partit i un lideratge, campanya política que (en alguns casos atiada per errors propis) esdevé implacable.

CiU està capitalitzant la situació i està cercant (i aconseguint) una convocatòria d'eleccions plebiscitària sobre l'eix nacional. Aquests situació cerca posar fora de joc als partits i propostes que (a part de l'eix nacional) volen definir propostes al voltant de l'eix esquerra-dreta i també posar sobre la taula accions desenvolupades per CIU.

No es vol parlar ni que formi part del debat:

- El cas Millet i el presumpte finançament il·legal de determinat partit.
- Els presumptes delictes en la concessió de la ITV.
- La reforma o privatització sanitària.
- El trencament del pacte nacional en matèria educativa.
- El col·lapse judicial.
- La reducció de les Rendes mínimes d'inserció.
- La no convocatòria de cursos per persones en atur.
- El copagament sanitari

O afegint altres com:

- Recordar que el pacte del Majèstic entre CiU-PP consolidava un model de finançament català 10 menor que el negociat pel criticat 'tripartit'.
- La reforma laboral i la major precarització del treballadors-es pactat per CiU-PP.
- Els pactes de govern CiU i PP, per exemple a la Diputació de Barcelona. De la qual la nostra alcaldessa és Vicepresidenta, per posar un exemple.
- El pacte de la llei d'estabilitat entre CiU i PP.

Crec que el PSC ha d'actuar sobre els temes que us descric i definir una clara agenda social que aposti per una priorització dels serveis públics, un reconeixement dels errors (per exemple, els concerts d'escoles segregades, comissió investigació sanitària, errors en temes importants com el corredor mediterrani) i una priorització en el suport al que anomenem Estat del Benestar i que en aquest moments està en desmantellament.

Cal també definir una estratègia clara de relació amb el PSOE, una estratègia que passa per edificar una posició clara, una veu pròpia i una confrontació respecte a la posició del PP.

Però el PSC no pot defugir el debat nacional. No ho pot fer per dos motius, el primer ja que el catalanisme polític porta en l'ADN la prioritat en l'autogovern i l'afirmació nacional i segon per què aquest debat forma part del moment històric actual.

El PSC ha estat un partit importantíssim en la primera transició. A Catalunya ha estat la ròtula entre el catalanismes polític, el republicanisme i els moviments socials de tradició obrera. Ha estat la ròtula entre el diferents barris creats a partir del boom demogràfic i el tradicional federalisme il·lustrat majoritàriament barceloní hereu de Valentí Almirall. També ha estat ròtula entre el metropolitanisme i la Catalunya Central.

Un paper cabdal també en la formació del municipalisme i del sistema públic com a eina d'igualtat entre les persones, siguin d'on siguin i visquin on visquin.

Aquest paper ha de continuar en aquesta segona transició i no és pot trencar aquesta pont entre les diferents maneres d'entendre el fet de ser Català. Dintre del PSC existeixen diferents sensibilitats en els dos eixos d'actuació. Respecte a l'eix nacional hi ha posicionament que van des de l'autonomisme, el federalisme i fins i tot l'independentisme, aspectes que han trobat un aixopluc i unió durant anys en un federalisme que necessita una reactualització i posada al dia.

El proper 25 de novembre votarem programes electorals i cal que tots els partits es clarifiquin i concretin les seves propostes i que no esdevingui un únic plebiscit que aporti una majoria absoluta a CiU, aspecte cercat clarament per la Federació juntament amb la creació d'un líder amb simbologia messiànica.

Malgrat tot, el poble de Catalunya ha de decidir per ell mateix. La ciutadania de Catalunya ha de ser qui triï que i com vol que sigui el futur. Crec que, després de les eleccions, cal que es realitzi una consulta on els ciutadans puguin decidir lliurement el seu model d'estat i la seva relació amb la resta d'Espanya.

Una consulta que d'una manera o altra ha de ser vinculant.

FERRAN VILLASEÑOR és portaveu municipal del PSC



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.