Encara falta pel centrifugat


  • Comparteix:

Un relat escrit per Montse Moral / Foto: Cugat Mèdia

Un relat escrit per Montse Moral / Foto: Cugat Mèdia

Vaig entrar o m'hi van ficar, com als altres a dins. En principi per sortir-ne millor. Fa temps que hi som i després de moltes voltes, remullades, ensabonades i esbandides encara no veiem que arribi el moment de la centrifugada final. Tinc ganes que comenci a rodar fort d'una vegada, que em treguin de sobre tot el que porto enganxat i que aquest programa acabi.

Vull sortir d'aquest lloc a on hem anat a parar, vull que em toqui l'aire i el sol per què ells eixugaran les meves llàgrimes i em donaran el toc final que necessito. Aquí dins no m'ha faltat l'aigua, ni la companyia i, encara que està programat per treballar a més de 30 graus, el fet de poder passar tota l'estona remullada ha estat una gran ajuda.

No sóc l'única peça que dona voltes en aquest lloc, en aquest programa que mai s'acaba. Diuen que els que han quedat fora ho passen molt malament. Jo a vegades miro per la finestra i no veig passar ningú. Tot em dona voltes. A vegades sembla que falta l'aire, a vegades l'aigua, a vegades el sabó, però realment no ens falta res. Només poder sortir. Potser tothom està com jo, en altres espais. Encara que sempre hi ha excepcions. Perquè algú ha de fer que tot això funcioni i, per tant, està a fora i no a dins. Algú provoca que torni a començar el programa i que no s'acabi. Qui ha posat en marxa el programa? De qui depèn que això pari? Per què els de fora no entren i fan el programa?

Voltes i voltes sobre el mateix, calentes, remullades i ben hidratades, no veiem encara que arribi el moment de posar fi i que obrin la porta. Ens cal paciència, crec que els que estem a dins estem millor que els que estan a fora. Diuen que hi ha qui s'ha perdut i molts ja no trobaran la parella, n'hi ha que s'han descolorit o s'han estripat. Aquest estiu no hem pogut sortir d'aquest programa gairebé mai. Un dia varen incorporar més gent a dins i m'ho vaig passar molt bé. Però ara torno a estar sola, donant voltes i més voltes.

On són els altres? Potser han marxat per un forat que jo no sé veure. Trobo a faltar moltes peces amb mi per poder fer una festa amb totes, embolicant-nos les unes amb les altres i juntes ben aplegades fer una gran pinya i abraçar-nos. Tinc ganes que tots puguem sortir d'on estem i poder respirar tranquils. Què sóc? Ja no ho sé. M'ho pots dir tu?

Sóc un mitjó, una camisa, uns pantalons, perduts en una rentadora? O sóc una persona que viu un estiu atrapada per la COVID?

Aquest estiu ha estat molt diferent. N'hi ha molts tancats, n'hi ha que ja volen sortir. Però encara hi ha brutícia. I molts que no volen fer el programa. No vull que torni a començar el programa. Vull arribar al centrifugat i que obrin la porta per poder sortir d'aquesta experiència i que s'acabi aquesta temporada d'estiu. El que sembla segur és que l'estiu acabarà però el poder sortir d'aquest bombo on hem anat a parar va per llarg fins que no arribi el suavitzant. (la vacuna)

Mentrestant, donarem voltes, les que facin falta, i mirarem de no perdre'ns pel forat. Molta sort i esperem sortir-ne millor del que vàrem entrar. Ah! I per l'any que ve hem de triar un altre viatge perquè aquest no m'ha agradat, tot i que espero acabar ben remullada i neta.

Un relat escrit per Montse Moral.



  • Comparteix:

OPINA

Identifica't per comentar aquesta notícia.

Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.

Avís important

Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims

Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors

No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal

Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.