Inicia sessió 
Registra't
ESCOLTA-HO
Jo estic diagnosticat des dels 22 anys, arran d'una cirurgia de correcció de miopia. Em vaig adonar que em costava veure-hi. El meu oftalmòleg em va fer proves i em va preguntar si de petit ja recordava tenir alguna problemàtica visual. I sí, recordo que al vespre, quan els amics sortien a córrer pel parc o pel bosc a mi em costava bellugar-me de nit, i aquest problema amb la visió nocturna és un dels primers elements que t'ajuden a diagnosticar una retinosi pigmentària, que és la meva patologia.
I com ho vas afrontar?
Amb 22 anys ho vaig afrontar bé, perquè no m'estava condicionant la vida. Jo feia una vida completament normal. No em va començar a condicionar fins bastant més endavant, quan vaig començar el procés degeneratiu de veritat, amb una pèrdua gradual del camp visual i amb un deteriorament també de l'agudesa visual.
Quan i com descobreixes l'atletisme?
Per feina vaig anar a viure uns anys amb la família a La Rioja. Allà vaig coincidir amb un company que era triatleta, que estava preparant un Iron Man i que sortia a córrer cada migdia. Aleshores vaig començar a sentir curiositat per això de córrer i sortia a entrenar una mica, però no va ser fins que vaig venir a Sant Cugat, l'any 2019, que vaig conèixer una persona més gran que jo que sempre havia fet maratons i que era un apassionat de la llarga distància. Va ser ell qui em va posar aquest cuc...
Però abans havies sigut una persona esportista?
Havia jugat a l'hoquei sobre herba, al tenis, també era molt futboler, però mai havia tingut gens d'interès per córrer. Es va despertar aquest interès en mi, com et deia, primer a La Rioja, on vaig córrer una cursa popular de 10 kilòmetres, i després ja no vaig fer cap altra més cursa fins que no vaig tornar a Sant Cugat, que em vaig tornar un apassionat d'aquest esport.
És veritat això que diuen que córrer enganxa?
Jo t'he de dir que estic absolutament enganxat i gent que conec de diverses franges d'edat, també. Tinc guies joves i guies més grans i tothom que comença no es pot desenganxar. Suposo que és la dopamina i totes les hormones que segregues quan corres que et deixen una sensació de satisfacció quan acabes realment increïble.
Què has trobat en el fet de córrer, que no trobaves, per exemple, amb l'hoquei?
Soc una persona bastant competitiva i en l’hoquei no vaig trobar la manera de destacar. En el fet de córrer, potser gràcies a la meva discapacitat, tinc la possibilitat de destacar entre altres persones que tenim discapacitat visual. El fet de poder superar-me, el fet de quedar en un podi, guanyar, millorar les marques, sentir l’escalf de la gent que m’està guiant i m’està portant fins a la meta, doncs em fa voler anar cada vega vegada més ràpid i donar més de mi.
Et prepares les curses amb el mateix guia amb el qual la faràs?
Normalment, quan em fixo una meta, una marató o una mitja marató, la defineixo amb el guia amb qui la faré. Hi ha un compromís entre les dues parts i el que fem és elaborar un pla per entrenar plegats. Jo corro entre quatre i sis dies a la setmana, i de vegades corro sol o a la pista d’atletisme d’aquí, de la Guinardera, però sí que és important que en moments determinats de la preparació coincideixis amb el guia.
Però perquè ens ho imaginem millor. Com és córrer amb un guia?
Quan comencem a córrer, en les primeres passes ja adaptem les nostres gambades. Llavors, la meva cama esquerra ha de coincidir amb la seva cama dreta i el meu braç ha d’anar endavant i endarrere igual que el seu. Per tant, hem d’anar com dues peces d’un engranatge molt sincronitzat. Sempre correm amb la mateixa cadència, sempre. En el moment en què la nostra cadència varia per la fatiga, tant ell com jo hem de donar una passa addicional per tornar a portar el mateix pas, perquè el més important és que la mà i la corda no es dessincronitzi i vagin en el mateix sentit.
Qui s’adapta a qui? Tu al guia o el guia a tu?
El guia és qui sempre s’adapta i qui més pateix, per això és important que les característiques físiques i atlètiques del guia siguin superiors a les de la persona amb discapacitat visual. El guia t’ha d’anar avisant en tot moment durant la cursa. Per exemple, a Barcelona, doncs m’informa de quan hem de girar, ‘’a 100 metres girarem a la dreta’’, quan hi ha irregularitats al terreny, quan hi ha un atleta més endavant, que és important sobretot per no xocar o perquè no ens avanci ningú pel mig.
Quins creus que són els reptes que has hagut de supertar pel fet de ser un atleta amb discapacitat visual?
Els principals reptes estan en l’entrenament, és a dir, el fet de trobar un lloc que tingui unes característiques que em permetin entrenar amb una mica d’autonomia. Com que tinc una mica de resta visual, jo a les pistes de la Guinardera puc entrenar molt bé perquè puc seguir les línies. I després, un altre element amb el qual m’ha tocat adaptar-me o acostumar-me des que tinc la discapacitat és poder disposar de guies. Jo tinc força disponibilitat horària perquè des de fa cinc anys tinc la incapacitat laboral, però és clar, els meus guies no. Per tant, l’adaptació als horaris dels guies quan em toca entrenar amb el guia i fer-ho en un lloc adequat són per mi els principals obstacles.
M’agradaria acabar la conversa amb un consell teu cap a aquelles persones que es trobin en una situació semblant a la teva, però que no s’atreveixin a fer aquest pas amb l’esport
El principal consell és que siguin valents. Jo m’he donat molts cops o he caigut intentant sortir a córrer sol, però això no m’ha frenat per continuar fent esport. A mi l’esport m’ha donat temps per compartir amb altres persones i socialitzar-me, que és un dels elements que més et frena quan comences a tenir una discapacitat i el més difícil si parlem de mobilitat i autonomia. Et diria que s’atreveixin a fer-ho, que s’atreveixin a sortir i que busquin gent que els acompanyin en el seu entorn i en l’aventura de sortir a córrer.
Marc Gibert
Potser gràcies a la meva discapacitat, tinc la possibilitat de destacar entre altres persones que tenim discapacitat visual. El fet de poder superar-me, el fet de quedar en un podi, guanyar, millorar les marques, sentir l’escalf de la gent que m'està guiant i m'està portant fins a la meta, doncs em fa voler anar cada vega vegada més.
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.