Fa poc seguia per televisió el Mundial de rugbi. Allà vam poder gaudir de la ‘haka’, la dansa maorí dels ‘All Blacks’, la selecció de Nova Zelanda. Una dansa de guerra molt motivant. Això em va fer pensar en els crits de guerra dels equips abans d’iniciar un partit. Una tradició – vaig pensar- que es podria exportar a la ràdio.
La ‘Haka’ és l’expressió de la passió, el vigor i la identitat de la raça Maorí. Una dansa de guerra que es fa cridant de manera intimidadora amb moviments de braços i peus. Una idea que no s’allunya gaire dels crits de guerra dels equips santcugatencs abans de saltar a disputar un partit. Recordo quan jugava a l’Handbol Sant Cugat que, abans de sortir a la pista, cridavem ‘1,2,3…Cugat!’. Una manera de demostrar al públic, al rival i a nosaltres mateixos que anàvem a per totes, que estàvem units per fer-ho bé. Un ritual que et relaxa en un moment de tensió latent. Més o menys igual que quan, a la ràdio, estàs a punt d’entrar en directe. En aquell moment, segons abans que la llum pilot vermella s’encengui i t’indiqui que estas en directe, cridarias un crit de guerra. De fet, la ràdio, els programes també són esport d’equip. Recordo que, quan feia el programa ‘L’Esportiu tarda’, sovint ho pensava. Jo mateix, el Ramon Salmurri i la Laia Tudel érem l’equip. Si els tingués davant, els ho proposaria. El crit ara estaria clar. Cridem tots junts: ‘1,2,3…Cugat.cat!’
