A la mort del rei Ferran VII, les aspiracions de tornar assolir la Constitució foren frenades amb l’Estatut Reial de 1834, sense acontentar a ningú. El malestar i l’odi popular s’adreçava vers els sectors més immobilistes, entre els quals destacaven monjos i frares, majorment propers a l’integrisme carlista.
L’espurna que va fer esclatar la revolució fou una infausta ‘corrida de toros’, la tarda del 25 de juliol de 1835, on la multitud irada cremà la plaça de fusta de la Barceloneta i va seguí la tasca incendiària en els convents de la ciutat de Barcelona. La mateixa nit arribà la notícia als pobles de la rodalia. L’endemà al matí, diumenge, així que s’obriren les portes de l’església, els feligresos assabentaren als monjos dels fets. També el forner de Rubí els enviava el seu fill per avisar-los que s’organitzava un grup per assaltar el monestir al capvespre. Conscients del perill que corrien, la major part d’ells cuitaren a preparar la seva fugida immediata i dels 19 residents, només 5 assistiren a la missa conventual de mig matí. Tots els que opten per la fugida ho fan sense problemes. Únicament Antoni de Perramón, que s’havia refugiat a Can Calders, serà perseguit a causa del seu caràcter provocador envers els liberals, però salva la vida mercès un engany. Vers les dues de la tarda la milícia nacional estableix una guàrdia perimetral al monestir amb ordres de no deixar entrar o sortir a ningú. Els monjos que encara resten dins temen per la seva vida i Felip d’Alemany va a parlamentar amb el batlle, el qual promet deixar-los marxar sense danys: convocarà la força armada a la plaça de dalt, moment que hauran d’aprofitar per anar-se’n. A dos quarts de quatre, Alemany fuig sense esperar al seu company Garcia de Lamarca i s’adreça vers el Sant Crist i pel torrent a la Torre Negra. Allà li faciliten roba de pagès per disfressar la seva condició. A les nou del vespre es produeix l’assalt. Només hi quedaven el vicari general, Juan de Martin, de 85 anys, massa vell per fugir, Antoni de Fluvià, ancià i impedit, el paborde major Ignasi Desvilar i el seu germà Josep, monjo infermer. Tots ells foren respectats i fins i tot s’ocuparen de transportar el monjo invàlid en una cadira de braços. Diverses cases de la vila els acolliren les setmanes següents. Després cremaren les feixines del forn i el foc passà a la pabordia major, que restà destruïda. Rebentades les portes de les altres cases, s’emportaren el que volgueren, començant un espoli que havia de durar dos anys, fins que no quedà ni una teula, ni una biga, ni una rajola útil. Se salvà, però, el temple, el conjunt dels claustres i el palau abacial. Pi Margall explica que els vilatans no actuaren fins que arribà gent d’altres pobles, els quals prengueren la iniciativa. Tanmateix, una vegada enardits, un grup de vila amb el fill del batlle Majó al seu davant, marxaren vers el monestir veí de Sant Jeroni de la Vall d’Hebrón passades les onze de la nit, el qual incendiaren i assolaren totalment. Sempre ha estat socialment menys compromès descarregar el furor revolucionari en municipi del costat, que en el propi. DOMÈNEC MIQUEL és membre del Grup d’Estudis Locals (publicat el 16/11/10)
