Cada 25 de novembre, Espanya torna a situar al centre una realitat que desborda estadístiques i titulars: la violència masclista. No es tracta únicament d’agressions visibles, sinó d’un entramat social, cultural i econòmic que continua reproduint desigualtats històriques. Tot i els avenços legislatius i socials, la persistència del problema indica que encara convivim amb estructures que naturalitzen comportaments de control, dominació i silenciament envers les dones.
El que anomenem violència masclista no sorgeix de manera sobtada; es construeix des de molt aviat. L’educació afectiva, els missatges que es transmeten a la llar, els models culturals i mediàtics i la desigual distribució de responsabilitats continuen inculcant rols diferenciats: submissió i complaença per a elles; autoritat i decisió per a ells. Tot i que la societat ha canviat, aquests mandats de gènere continuen filtrant-se de manera subtil i constant. Quan aquestes expectatives rígides es consoliden, es converteixen en la base de relacions desiguals que poden derivar en maltractament psicològic, econòmic o físic.
Entre les dimensions més silenciades destaca la violència econòmica, una forma de control que limita l’autonomia vital de moltes dones. La precarietat laboral femenina, la sobrecàrrega de cures no remunerades o les interrupcions en la trajectòria professional continuen generant dependència i dificulten trencar amb situacions d’abús. Entendre aquesta vessant econòmica és clau per comprendre per què tantes dones romanen atrapades en relacions nocives.
A aquesta estructura s’hi suma el pes dels imaginaris socials. Des de la desconfiança envers el testimoni de les víctimes fins a la normalització de la por com a part de l’experiència femenina en espais públics i privats, existeix un llegat simbòlic que perpetua desigualtats. Canviar la cultura és tan imprescindible com reforçar els recursos institucionals: no n’hi ha prou amb protocols si no es transforma la mirada col·lectiva.
Les xifres anuals de víctimes són el símptoma més extrem, però no l’únic. La violència masclista també es sosté en els micromasclismes quotidians, en l’absència de corresponsabilitat, en els models amorosos basats en el control, en la bretxa salarial i en un sistema econòmic que continua invisibilitzant el treball de cures. Abordar la violència implica actuar en totes aquestes capes.
Per un feminisme polític i socialista que transformi les estructures
Defensar una resposta ferma davant la violència masclista implica assumir que les desigualtats no es corregeixen només amb voluntat individual, sinó amb polítiques públiques transformadores. Des d’una mirada feminista amb arrelament socialista, esdevé imprescindible qüestionar un model econòmic que se sosté sobre el treball no remunerat de les dones i sobre una desigual distribució de recursos i oportunitats. Un feminisme polític fort exigeix garantir salaris dignes, serveis públics robustos, xarxes de cures accessibles i una redistribució real de la riquesa que permeti a totes les dones —independentment de la seva classe, origen o situació— viure amb autonomia i sense por. No hi ha igualtat possible si les dones continuen sent la base invisible que sosté el funcionament social. La violència
masclista no s’erradica sense justícia social, ni hi haurà justícia social sense un feminisme que travessi l’agenda política amb claredat i determinació.
