La santcugatenca Gemma Rius ha posat en marxa el projecte ‘Difondre les STEM en Llengua de Signes Catalana’, una iniciativa que busca trencar barreres en la divulgació científica i fer-la accessible a persones sordes i sordcegues signants a través de materials específics en llengua de signes catalana. Coincidint amb la Setmana Internacional de les Persones Sordes i el Dia Internacional de les Llengües de Signes (el 23 de setembre) el magazín ‘Faves comptades’ conversa amb aquesta doctora en Física per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i científica titular a l’Institut de Microelectrònica de Barcelona (IMB-CNM) del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) per conèixer quins entrebancs troba la comunitat sorda per accedir al contingut científic.
Com va sorgir la idea d’un projecte de divulgació científica en llengua de signes?
Va néixer d’una inquietud personal per la divulgació científica i de veure iniciatives internacionals que treballen amb comunitats amb discapacitats. Em vaig adonar que la sordesa representa una barrera molt gran en la divulgació, ja que la majoria d’activitats es basen en l’oralitat.
Quina experiència prèvia tenies amb la comunitat sorda i amb la llengua de signes catalana?
Absolutament zero. Tinc algun company que ha adquirit sordesa d’adults i això no els ha impedit desenvolupar la seva professió com a investigadors ni en l’àmbit científic. Reflexionant em vaig adonar que sí que suposava una barrera per a les persones que tenen sordesa des de la infantesa i la joventut i que podrien dedicar-se a la recerca, perquè el sistema no està pensat per acollir-los.
Què vas detectar que faltava?
D’una banda, vaig detectar cert estigma en les sortides professionals de la comunitat sorda. De l’altra, que hi ha una manca d’adaptació de les activitats de divulgació científica. En aquest sentit, el món de la ciència i la tecnologia evoluciona molt de pressa i incorpora molts neologismes que passen a formar part del nostre dia a dia, com per exemple el concepte d’intel·ligència artificial. El problema és que aquests conceptes no sempre passen sempre a formar part de llengua de signes. Tot i ser una llengua reconeguda oficialment des de 2010, no disposa dels instruments necessaris per a normalitzar tot el corpus científic.
El projecte té dues fases. En què consisteixen?
En la primera fase vaig contactar amb una especialista en Llengua de Signes Catalana (LSC), neologismes i accessibilitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que em va confirmar que aquest buit era real i que no existia prou vocabulari en LSC per expressar molts conceptes científics. La segona fase està centrada a crear materials i tallers pensats específicament per a la comunitat.
Hi ha molta diferència entre el nombre de termes científics disponibles en llengua de signes catalana i en altres idiomes?
No ho podria quantificar exactament. L’anglès americà té més iniciatives recents, però en català el corpus encara és informal i sovint es genera per voluntariat o per iniciativa pròpia. El projecte aspira a ampliar el vocabulari amb termes de microelectrònica, nanotecnologia, electrònica i tecnologies més emergents, com pot ser la quàntica.
Com identifiqueu els conceptes que no tenen signe establert?
La majoria els hem detectat a través de tallers i presentacions en escoles. Ens vam adonar que és crucial que la persona que interpreta, sigui sorda o no, conegui els signes, si és que existeixen, i que hi hagi un consens. En una d’aquestes activitats, les dues persones que signaven no van utilitzar el mateix signe per a un dels conceptes i això pot generar confusió. Això mostra la necessitat d’anar a l’arrel i normalitzar els signes.
Qui decideix com se signen aquestes noves paraules?
És la comunitat qui els decideix. Investigadors o institucions poden fer propostes, però són les persones signants qui acaben fixant els termes. Això té avantatges, perquè és flexible, però també riscos de dispersió i manca d’unificació. Per això calen entitats de referència, com l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) o grups de recerca lingüística, que ajudin a normalitzar aquests signes.
Quin material heu creat fins ara?
Hem signat dos vídeos: un de presentació de l’Institut de Microelectrònica i un sobre la història del transistor. Però eren vídeos ja fets i això limita molt.
Quin tipus de contingut voleu crear a curt termini?
Volem generar corpus amb definicions signades de termes clau, especialment neologismes. També petites càpsules vocacionals per motivar l’accés professional a les STEM, i propostes divulgatives sobre el paper de la microelectrònica en la nostra vida quotidiana.
Quines dificultats us heu trobat a l’hora de tirar endavant el projecte?
Una és la diversitat de la comunitat: no és el mateix una persona jove que una persona gran, o algú amb sordesa total que parcial. També hi ha la qüestió del consens en els signes i la dificultat d’arribar a tothom.
És difícil fer divulgació en aquest àmbit per a qui no està familiaritzat amb el món científic?
Penso que hi ha coses més difícils i que ens arriben i ens fascinen, com el cosmos o els dinosaures. El repte és fer atractives parts de la ciència que semblen petites, com els xips o la quàntica.
Com pot participar-hi la comunitat o persones signants?
Poden venir a l’Institut de Microelectrònica de Barcelona i els hi farem una visita guiada, o contactar amb mi per correu electrònic (gemma.rius@csic.es). Estem encantats de rebre suggeriments i propostes per adaptar-nos a les necessitats reals de la comunitat.
