Fa 85 anys, el 15 d’octubre de 1940, el president Lluís Companys era afusellat al fossat de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Capturat pels nazis i lliurat a la dictadura franquista, va ser jutjat en un consell de guerra farsa i executat per defensar les llibertats del poble català. La seva mort, símbol de dignitat i resistència, continua interpel·lant-nos avui.
Aquesta tardor també s’escau mig segle de la mort de Franco. Cinquanta anys que haurien d’haver servit per tancar ferides i consolidar una democràcia. Però la història no sempre avança amb la direcció que voldríem. Les ombres del franquisme —la impunitat dels seus crims, la cultura de la por, la negació de la diversitat nacional— encara pesen sobre el nostre present. I potser per això, en un context de crisi econòmica, desafecció política i por al canvi, torna a créixer un discurs d’odi que ens hauria de fer tremolar.
No podem oblidar també que, contràriament a la mort de Companys, Franco va morir al llit, embolcallat amb el mantó de la verge del Pilar i amb el braç incorrupte de Santa Teresa a la capçalera. Franco va morir, però el franquisme no. Els aparells de l’Estat: la justícia, la policia, l’exercit i els alts càrrecs de l’administració pública van continuar exercint com sense cap mena de ruptura.
A Catalunya, com arreu d’Europa, l’extrema dreta es presenta amb noves formes i un llenguatge aparentment modern, però amb el mateix fons autoritari de sempre. Utilitza la bandera per dividir, manipula la memòria per reescriure-la, i criminalitza la diferència. És el mateix esperit que va condemnar Companys: la por a la llibertat, a la dissidència, a la pluralitat.
Recordar Companys, avui, no és només un acte de justícia històrica. És un deure democràtic. Significa mantenir viva la flama dels valors que ell va defensar: la llibertat, la igualtat i el respecte pels pobles. En temps d’incertesa, la memòria pot ser brúixola, i la història, advertiment.
Perquè si oblidem per què van matar un president elegit pel seu poble, podríem tornar a oblidar per què cal defensar la democràcia cada dia. I avui, més que mai, cal recordar-ho.
ESTHER MADRONA és regidora d’Infància, Joventut, Gent Gran, Turisme, Fires i mercats i Memòria Històrica (ERC)
