En el debat educatiu català, sovint es tendeix a plantejar falsos dilemes. L’entrevista recent al sociòleg Xavier Bonal torna a posar sobre la taula una d’aquestes simplificacions: oposar escola pública i escola concertada com si fossin projectes incompatibles, o com si només una d’elles pogués ser l’eina legítima per combatre la segregació escolar. Però aquest plantejament no només és reduccionista, sinó que pot acabar sent profundament contraproduent.
La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) és clara quan defineix el Servei d’Educació de Catalunya com un sistema integrat per centres públics i centres concertats. Aquesta concepció no és accessòria: respon a una voluntat de garantir el dret a l’educació mitjançant una pluralitat d’oferta que, sota regulació pública, contribueixi a objectius comuns d’equitat i qualitat. Per tant, quan es debilita una de les parts, no es corregeix el sistema: es desestabilitza.
En aquest context, centrar el debat exclusivament en la defensa de l’escola pública —entesa en sentit estricte— i obviar la situació de la concertada és un error estratègic. L’infrafinançament crònic dels centres concertats, combinat amb polítiques que poden tensionar la seva capacitat d’acollida —com determinades assignacions d’alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE)—, està portant una part significativa d’aquest sector a una situació límit. I si aquesta xarxa col·lapsa o es redueix dràsticament, el sistema no esdevindrà més equitatiu: es polaritzarà entre una escola pública més tensionada i una escola privada desvinculada legítimament, de qualsevol compromís de cohesió social.
Aquest risc no és menor. Un dels elements clau del model català ha estat precisament la capacitat d’implicar la concertada en polítiques públiques, incloent-hi el Pacte contra la Segregació Escolar. Aquesta implicació no és retòrica: hi ha centres concertats que escolaritzen percentatges significatius d’alumnat vulnerable, en molts casos superant el 20%. Ignorar aquesta realitat o deslegitimar-la no contribueix a millorar el sistema, sinó a erosionar aliances imprescindibles.
D’altra banda, cal abordar una qüestió incòmoda però central: per què moltes famílies continuen triant l’escola concertada, fins i tot assumint costos econòmics derivats del seu infrafinançament? Reduir aquesta elecció a factors ideològics o a biaixos de classe és insuficient. Hi ha pràctiques organitzatives, projectes educatius, cultures de centre i formes de relació amb les famílies que generen confiança. En lloc de criminalitzar aquestes escoles, potser caldria analitzar què fan bé i explorar com aquestes pràctiques poden inspirar millores en el conjunt del sistema.
Aquesta reflexió connecta amb una tradició filosòfica que va més enllà del debat educatiu immediat. El principi de subsidiarietat, present en el pensament social europeu, defensa que les estructures superiors han de donar suport —no substituir— les iniciatives socials quan aquestes contribueixen al bé comú. Aplicat a l’educació, això implica reconèixer el paper de les escoles d’iniciativa social dins d’un marc regulat i orientat a l’equitat. No es tracta de desregular, sinó d’integrar millor.
Figures amb experiència en la gestió del sistema educatiu català han insistit en aquesta idea en diferents moments. Tant des de responsabilitats institucionals com des de l’àmbit de les entitats educatives, s’ha defensat reiteradament que la concertada no és un actor extern, sinó una peça del sistema que cal enfortir si es vol garantir la cohesió social. Aquesta mirada sistèmica és la que sovint es perd en debats excessivament polaritzats.
En definitiva, la lluita contra la segregació escolar no es guanyarà debilitant parts del sistema, sinó reforçant-les totes sota criteris d’equitat, corresponsabilitat i finançament adequat. Salvar l’escola pública és imprescindible, però entendre-la com un bloc aïllat és un error. El repte real és salvar tot el sistema públic en sentit ampli: aquell que, d’acord amb la LEC, integra tant la xarxa de titularitat pública com la concertada.
Perquè si desapareixen els espais intermedis, com està passant amb la classe mitjana del país, el sistema no millora: es fractura.
Una abraçada,
Borja Aitor Arriaga és director de comunicació
