A tu t’escric avui, a tu, sense ni tan sols saber qui ets. El teu rostre corre per les xarxes socials, emmudit, com a simple reflex de l’horror i de l’odi. A tu t’escric, petit, als teus ulls que ploren per tot el dolor que creix a casa teva. Allà on jugaves a construir un castell on enfilar-te, on esdevenir lliure, on riure, cantar i ballar, com fa el meu fillet, a casa seva. Allà on ja no hi ha jocs, sinó dolor. I més dolor.
A tu et parlo avui. Intentant que la meva paraula pugui apaivagar el teu desconsol. Et canto sabent que no podràs escoltar-me, perquè els míssils no ho permetran. Però no vull, no puc, deixar de parlar-te en aquests moments. Em pesa a dins la teva mirada trista, desnonada, destrossada per les bombes. Em trontolla la meva consciència, la del món que m’envolta, quan sento que no estem fent res per ajudar a salvar-te, i els dies passen, i la teva mirada segueix enfosquida, de tanta por i tot és silenci. A tu t’escric, petit. Et demano perdó. Mil vegades perdó. No sé com puc ajudar a combatre tot l’odi que sembren els grans. I em sento còmplice, sense voler ser-ho, de la sang que banya el pati on jugaves. Els castells que construïes. Els anhels d’esdevenir. Les ganes de jugar, les mateixes ganes que té el meu fill. A tu t’escric, petit.
