“Sembla que estiguis al Gran Hermano, sabem tot el que fas”. “Dóna la imatge que no treballis”. He rebut aquests dos comentaris i no m’agraden, fins al punt que m’estic replantejant com enfoco la meva participació al Facebook i al Twitter, les dues xarxes socials d’internet en què participo.
Però en aquestes ciberxarxes també hi ha gent que em diu que li agrada seguir-me i he iniciat a unes quantes persones en els seus misteris. A l’inici m’hi vaig posar per curiostat professional i interès per les TICs. Per feina, ja que crec que són una eina política molt potent. Per això s’anomenen “xarxes socials”. Potser tinc un punt d’hiperactiu, tot i ser moderat en les formes, no paro quiet. Per això el Twitter m’agrada, em permet expressar què penso i que faig en cada moment. Comunicació ad hoc. I hi acabo posant temes de feina, però també personals, familiars, polítics, religiosos, divertiments, creences, … allò que faig i crec. Cal dir que ajuda molt el fet de disposar d’un ordinador de butxaca, i millor si és tarifa plana i el portes sempre a sobre. Personalment no hi dedico gaire temps, ja que introdueixo text via el Twitter de la Blackberry. Cada missatge pot tenir màxim 140 caràcters, unes 20 paraules. Solc dedicar de 5 a 10 segons en fer un comentari via Twitter. Les fotos sí que les penjo al Facebook directament de Blacberry en el mateix temps. Si faig 7 missatges i 3 fotos al dia són menys de 5 minuts diaris en total. Això és menys temps que anar a fer un cigarret (jo no fumo). I alguns vespres em connecto des de casa per ordenar grups, endreçar el compte o tafanejar. Però això ja és el que fa tothom. La qüestió és que els meus 5 minuts diaris tenen impacte sobre quasi 300 amics meus. Crec que el meu cas serveix per indicar per on aniran les coses aviat. Quan els joves tinguin aparells potents , d’altes prestacions (com el meu), no es conformaran amb SMS ni estar una hora seguida al facebook des de l’ordinador. Quan portin el face i el twit a sobre, viurem un gran germà total. Estic cavil·lant si baixar el ritme. Part del meu entorn m’anima i em dóna suport. Es com si volguessin que m’apunti a un grup d’alcohòlics anònims. He de reconèixer un xic d’adicció? I començar la desintoxicació? Potser sí que faré un sol tweet al dia i sols miraré el face al vespre. I si caic, em toRnaré a aixecar. Ja ho anireu veient. O no. MARC MONELLS CiU
