L’any 1939, amb la fi de la Guerra Civil, la justícia es va convertir en revenja. L’historiador i arxiver Agustí Duran i Sanpere es trobava detingut, esperant la sentència d’un Consell de Guerra que l’acusava de “col·laborar amb el règim marxista” i de ser “enemic de l’Espanya Nacional”. El seu únic crim? Haver complert la seva missió: salvar milers de documents històrics dels estralls del conflicte.
Nascut a Cervera el 1887, Duran i Sanpere va ser l’encarregat pel govern republicà de dissenyar un sistema modern per als arxius catalans. Amb l’esclat de la revolta militar de 1936, el projecte es va transformar en una autèntica operació de rescat a contrarellotge per tot el territori. Tal com recull el dietari de l’època, l’equip va haver d’actuar com una “Creu Roja dels arxius”, plantant cara a les destruccions incontrolades dels milicians, que veien en els documents de l’Església i dels poderosos un símbol a eliminar, fins al punt que l’arxiver va ser retingut i amenaçat de fusellament en dues ocasions.
A mesura que avançava la guerra i augmentava el perill dels bombardejos a Barcelona, l’equip va mobilitzar una infraestructura gegantina per amagar els fons en cases-refugi de municipis com Viladrau o Poblet. En total, es van protegir uns 15.000 metres lineals de prestatgeries i 150.000 pergamins, l’equivalent al contingut de més de 300 camions.
En aquesta odissea va ser clau un jove Martí de Riquer, qui, tot i decidir passar-se al bàndol franquista, va col·laborar amb Duran i Sanpere memoritzant la ubicació dels refugis per evitar que fossin bombardejats. Després de la victòria feixista, la declaració de Riquer va ser decisiva perquè el tribunal absolgués l’arxiver.
