No sé si has tingut temps de pensar què faràs ara sense anar a entrenar i sense anar a jugar?
La veritat és que encara ho estic processant. Al final també són molts anys i ara canviar de cop la rutina i tot serà interessant, a veure com ho plantegem. Però crec que també és el que tocava fer i ho he fet en el millor moment que considero de la meva carrera. I ara serà com anar-ho enfocant bé i a poc a poc anar fent. No hi ha marxa enrere, és a dir, ja és decisió ferma.
De moment, si més no, el que vindria ser aquest any sí, perquè personalment ho necessito. I sí, sí, el que sí que seguiré molt de prop al Sant Cugat, això sí.
Moltes temporades a Sant Cugat, oi?
Sí, moltíssimes. Jo, amb 15 anys, em vaig plantar a Sant Cugat sent una nena i ara amb 26, doncs, penjo les genolleres. Llavors, sí, sí, són moltes temporades, són molts anys. Estic molt feliç d’haver viscut tantes etapes del club, no?, des de pujar…de Superlliga 2 a Superlliga 1, la primera classificació a la Copa, els play-offs, i també acompanyada de molt bones companyes, el Rafa, durant molts anys, i la veritat que crec que he viscut uns anys maquíssims del Sant Cugat.
I la participació europea, que això també s’ha de dir, eh?
Exacte, sí, sí.
També has jugat fora d’aquí, de Sant Cugat, no sé què té aquest club que enamora tant, tu sí que ho saps, no?
Sí, crec que al final és el lloc on sents que formes part d’una família, d’un grup humà molt maco. Sempre hi ha hagut temporades de tot, però al final el conjunt és el que fa que vulguis seguir. Jo també, malgrat treballar moltes hores, tot i haver estat molt ocupada amb la meva vida personal, sempre al final era com quan dubtaves de seguir o no, dius, ostres, és que el grup humà al final és el que fa que et quedis. Són les meves amigues, són les meves germanes, la meva família.
I el fet de sentir-te també acompanyada durant tota la temporada, quan les coses no van bé, és també el que t’ajuda a poder passar aquests moments difícils. I crec que al final Sant Cugat sempre ha sigut una família en aquest sentit, és un club molt proper, que també m’agrada, hi ha molta connexió, i això fa també que et sentis com a casa.
Potser la notícia trista és aquest descens. No sé com ho has viscut tu, com ho esteu patint, i com ha afectat el vestidor?
Sí, la veritat que va ser una notícia que al final sempre costa de digerir. Perquè un club que t’estima tant, veure que es queda sense representació a la Superlliga 1 i que cap equip català estarà, o bé, no ho sabem, encara estem pendents dels play-offs de Superlliga 2, però que a priori no hi haurà cap club català representant Superlliga 1, ostres, doncs sap greu. I al final, després de tot l’esforç econòmic que ha fet el club durant tots aquests anys per poder mantenir la categoria, crec que sempre és un cop baix. Al final en l’àmbit del vestidor també sap greu que hi hagi jugadores que potser marxen perquè no poden continuar jugant a Superlliga 1. Sap molt greu, però crec que també ha sigut una decisió que al final el club ha considerat que era el millor. Tenim una base molt sòlida de jugadores que al final no cal hipotecar tot aquest treball que s’ha fet perquè hi hagi representació Superlliga 1 sense cap garantia de poder-ho tirar endavant. Crec que ha sigut una decisió que al final també ha sigut la correcta.
De tots aquests anys a Sant Cugat, quina seria la imatge o la fotografia, ja sé que és difícil, però no sé, a vegades pensant en el teu dia a dia, ara que ja, com deies, deixes la pràctica esportiva del vòlei, quina és aquella imatge més recurrent o que et ve més al cap si penses en vòlei Sant Cugat?
Jo per mi serien els partits que hem jugat a casa, aquells partits èpics de remuntades impossibles, partits contra primers classificats, segons, que a priori són partits que són complicats, i veure també tota la grada saltant, totes les jugadores saltant allà a Sant Cugat, amb el pavelló a mil, amb molt soroll, amb molt ambient, jo crec que em quedaria amb aquestes imatges, també, d’aquests partits tan intensos. Al final crec que la més representativa que vam tenir va ser la Copa de Sevilla, que sí que vam passar la ronda, però les altres representacions del Sant Cugat a les copes realment ha sigut caure el primer partit. Llavors jo sí que em quedaria molt amb la imatge aquesta de jugar a casa amb la gent i amb tota l’afició allà animant-nos.
Has tingut molts entrenadors aquí a Sant Cugat, un total de 3-4 en diferents etapes. Què representa per tu el Rafa Ruiz?
El Rafa, per mi, és el meu referent, ja no només com a entrenador, sinó com a persona en moltes coses. I al final, la jugadora que he pogut ser durant tots aquests anys ha sigut gràcies al Rafa, principalment. Ell va ser el que em va agafar quan era un pollet, que tenia 16 anys, i em va replegar per jugar Superlliga 2. Em va donar l’oportunitat de poder créixer allà, de poder jugar com a titular, al final també jugant-te-la amb una nena de 17 anys que no havia trepitjat mai la pista de Superlliga 2 o Superlliga 1.
Crec que tota aquesta confiança que va posar ell en mi ha donat els seus fruits i al final he pogut aconseguir coses molt més grans com jugar a Logronyo, jugar amb la selecció i tot això al final sí que hi ha un treball personal darrere, però també tenir una persona que pugui confiar tant en tu i amb qui podria tenir tantes converses d’acabar els entrenaments plorant per frustració i tot i que el Rafa siguis allà escoltant i ajudant crec que també ha sigut una figura molt important en la meva carrera esportiva
Has fet moltes amigues aquí entre elles la Camila Maldonado que ja va tancar la seva pràctica també esportiva al vòlei i no sé si aquests anys, pel que he vist a fotografies i a xarxes socials, la Gomila, la Maria Antònia Gomila, entenc que també per tu és una persona molt important, no?
Sí, sí, sí, han sigut i encara són les meves millors amigues. Al final és això, no? Quan passes moments tan bons com complicats i quan vius una vida tan intensa com és el vòlei, d’entrenar cada dia de competició molt exigent… També tenir persones amb qui donar-te suport i poder compartir ja no només la vida del vòlei sinó la vida personal i que fora del que és l’esportiu segueixes mantenint aquest contacte perquè la veritat que és súper gratificant que com a jugadora puguis tenir gent així a la teva vida i al final també és que és el que t’emportes a vegades dels esports és la gent que vas coneixent durant el camí i que són persones que potser ara cadascú fa la seva vida, però saps que sempre estan allà i que encara que no les vegis cada dia perquè ja no entreneu juntes són persones amb qui has forjat una amistat molt forta i és molt maco.
I bé, a banda de donar suport al vòlei Sant Cugat, també ets una esportista, no? Perquè a vegades et veiem corrent per la muntanya, fent una mica de running. Entenc que alguna cosa faràs, no?, per matar aquest cuc esportiu.
Sí, sí, jo també soc una noia que des de petita amb els meus pares sempre, sempre, sempre hem fet muntanya. La idea ara també és una miqueta, doncs, provar coses que potser durant l’any no he pogut fer, no? A mi m’agrada molt la muntanya, m’agrada molt fer senderisme i, bé, i qui sap. Allò, apuntar-te a alguna cursa puntual també, doncs, potser donarem una oportunitat, però sí que és cert que el vòlei també al final és una cosa que jo estic molt vinculada i, si més no, ja em conec i algun entrenament acabaré fent en algun lloc, o sigui que això sí que no li tanco les portes.
Per acabar, què li augures al club? És a dir, podem pensar… en un retorn a la màxima categoria estatal d’aquí a uns anys? Sí, 100%. Crec que al final el Sant Cugat ha demostrat que pot estar-hi i crec que ara és consolidar molt bé les jugadores que hi ha ara, formar-les, que creixin, que aprenguin, que guanyin coses i que a poc a poc es vagi creant aquesta base que hi havia tan sòlida d’aquests últims anys, que és el que vam fer amb la Cami, amb la Gomi, que són jugadores que eren de casa. Espero que puguin crear aquesta base que teníem fins ara, que si es poden reforçar d’alguna jugadora, en cas de pujar a Superlliga 1, que les pugui ajudar també a seguir tirant endavant, però sí, sí, els hi auguro el millor. Els hi auguro que puguin jugar a Superlliga 1, que puguin competir bé, i qui sap si guanyant també algun títol en un futur.
Per acabar, no sé, hem parlat de jugadores, hem parlat d’entrenadors, potser de presidents, no sé si el Miquel Martínez també t’ha marcat?
Sí. Al final, també jo quan vaig entrar, el Miquel estava allà també i la veritat és que ens va ser de gran ajuda. És una persona també que quan ens veiem sempre molt bé i que no mantenim contacte, però sí que, segons com, si coincidim en algun acte o el que sigui, sempre tinc molt bon record de quan ell va ser president i també de les seves filles, que vaig poder coincidir amb elles.
