Ja saps que sóc un sedentari de marca, que ni tan sols sóc soci del vostre club.
T’escric, però, perquè acabo de tornar d’una caminada de més de 200 km pel Massís Central francès i hi he après una lliçó que crec que no la coneixem prou i que ens convindria posar en pràctica. M’he trobat caminant amb centenars de persones de les quals mai diries que eren capaces de caminar durant deu dies uns 20 Km per dia. Es veu que a França, aquestes caminades han esdevingut un fet ja normal per a bona part de la població. Em diuen que cada any s’hi inauguren unes 3.000 “gîtes d’étape”, albergs municipals o privats nous, agradables, amb aigua calenta, on dorms per uns 20 euros la nit. El camí que he seguit amb uns amics es diu “la ruta de Stevenson” i es basa en un llibre de l’autor de l’Illa del tresor, que fa més d’un segle va fer aquest mateix trajecte acompanyat d’un ruc per un dels paisatges més pobres i despoblats del país: una plataforma molt bella a uns 900 metres d’altitud. Però això és una excusa, com ho és el Camí de Santiago, i qualsevol altra excusa és igualment bona. Del que es tractaria és d’organitzar a casa nostra uns itineraris d’una llargada equivalent, ben assenyalats perquè la gent no es perdi, i les “gîtes” ja aniran sortint soles com bolets. Moltes d’elles han tornat la vida a poblets quasi abandonats. Ja sé que al Muntanyenc ja feu mil i una activitats: excursions, passeigs, escalades, etc. Però aquesta que t’explico em sembla que és diferent: és llarga però gens “esportiva”, i per tant a l’abast de tothom, fins i tot d’un sedentari com jo(que ja és dir). T’ho escric com una idea per fer-la córrer entre altres centres excursionistes com el vostre; perquè aneu pensant en possible itineraris per a gent que segurament no ha caminat mai més enllà d’un dia o dos seguits. Perquè, com deia Seaume, un caminador alemany del segle XVIII: “Alles ginge besser wenn man mehr ginge”(“Tot marxaria millor si marxéssim més”). Et saludo afectuosament, JOSEP MARIA JAUMÀ Dramaturg
