Hi ha problemes reals i d’altres aparents. La qüestió de les banderes, no cal dir, és un problema aparent.
Fa uns anys el consistori, seguint la iniciativa de l’alcalde, va instal·lar un pal per penjar una senyera a la Plaça d’Octavià i des de fa setmanes n’hi ha una altra a la Rambla del Celler. Ningú no les ha demanades, però és de suposar que l’alcalde devia pensar que es tractava d’una manera de fer país. Deixem-ho així. Quan es va inaugurar l’edifici del nou ajuntament m’expliquen que hi va haver rebombori. Uns celebraven que finalment hi onegés una bandera espanyola, d’altres tractaven a l’alcalde de botifler o de traïdor. S’adreçaven els uns i els altres als periodistes per demostrar la seva indignació o alegria. I tot plegat ho feien amb tota la serietat i solemnitat, com si estiguessin realment parlant d’alguna cosa important, i no d’una qüestió estrictament simbòlica que només serveix per dividir els ciutadans i per donar-nos la sensació que tenim efectivament un problema. No, no tenim cap problema de banderes. De què es queixen els que critiquen la presència simbòlica i adequada a la legalitat vigent de la bandera “rojigualda”? Què volen? L’exclusivitat simbòlica? Potser sí. Davant d’aquestes exigències sectàries, l’alcalde ha optat per una opció d’equilibri, per la moderació i el seny, per l’equidistància simbòlica. Una bona aposta, la de l’alcalde. DANIEL GAMPER (columna publicada el 15/11/08) Professor de Filosofia de la UAB
