Potser us estranyarà que us escrigui en una mateixa carta; som conciutadans, encara que tan oposats.
Ara bé: per què no? Hem de conviure de la millor manera que sapiguem, com de fet ja convivim i, en aquest moment, la coincidència que tots dos partits celebreu aquest mes de juny els vostres respectius congressos crea un curiós paral·lelisme. Hi ha hagut, però, prèvies als congressos, i quasi també paral·leles, baralles internes entre faccions dins de cada partit que han anat, em sembla a mi, més enllà del que els qui ens ho mirem des de fora podíem esperar. D’això precisament us vull escriure. Com és possible que s’arribi a situacions així? ¿Se n’adonen, els protagonistes d’aquestes lluites pel poder, del mal que poden arribar a fer a la nostra democràcia? ¿No teniu vosaltres, com a militants, capacitat per fer-los-ho veure? Les discussions són bones, i com més franques siguin, millor. És obvi que no tothom pensa igual i que això provoca pressions i estratègies per guanyar la majoria. Jo crec que la gent ho entén i fins ho aplaudeix: vol dir que hi ha llibertat, hi ha confiança, hi ha joc net. Ara bé, la imatge que en rebem (¿o potser tot plegat només sigui una deformació dels mitjans de comunicació?) és força alarmant: expressions i gestos feridors, punyalades per l’esquena, denúncies de mòbbing, recels i secretismes – per no mencionar aquell dir una cosa aquí i una altra allà que el públic (que no és tan babau com alguns deuen pensar) no pot admetre de cap manera. ¿És possible que els qui actuen així no s’adonin del mal que fan a la nostra societat? ¿És possible que vosaltres -i tots plegats- no puguem retornar-los unes engrunes de seny? La vocació política és una vocació meritòria; sense ella estaríem més a prop dels micos de la selva. Ara bé, que pugui arribar a fer perdre el nord i les formes estic convençut que us dol tant com a mi mateix. Ens hi juguem massa; ens hi juguem, crec jo, el país. O no? JOSEP MARIA JAUMÀ Dramaturg
