El doctor Álvaro Muro és psiquiatre i coordinador de l’àrea d’addiccions de MútuaTerrassa, i defensa que “l’addicció no és un vici, no hi ha trastorn més biològic que el consum de drogues”. En aquesta entrevista, Muro trenca tòpics sobre les addiccions i alerta que el consum de tòxics és avui el principal factor d’agreujament dels trastorns mentals greus. El psiquiatre reclama trencar l’estigma que encara pesa sobre els consumidors i denuncia que la societat ha banalitzat l’alcohol i el cànnabis, tot i el seu fort impacte en la salut mental.
Les drogues són salut mental?
Les drogues són salut mental. La divisió que s’ha fet sovint entre problemes de salut mental i toxicomanies és artificial. Les addiccions són, en realitat, patologia de salut mental. De fet, les classificacions oficials de trastorns mentals i de conducta inclouen les addiccions.
Poden generar trastorns mentals?
Les drogues poden generar trastorns mentals i, alhora, empitjorar els que ja existeixen. Avui dia, el consum de tòxics és el factor que més influeix en l’agreujament dels trastorns mentals greus —com l’esquizofrènia o el trastorn bipolar— i n’empitjora el pronòstic. A urgències, et diria que un 80% de les persones que arriben ho fan per intoxicacions o per patologies vinculades al consum de substàncies. Avui dia és gairebé excepcional atendre un cas de salut mental que no tingui alguna comorbiditat amb consum de drogues.
Hi ha malalties mentals que fan més propens el consum de drogues, o és el consum el que pot generar la malaltia?
Durant un temps es parlava de la hipòtesi de l’automedicació, segons la qual alguns pacients intentaven alleujar els seus símptomes consumint drogues. Per exemple, persones amb trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat consumien cocaïna, un psicoestimulant, perquè els feia sentir més calmats. Això és un exemple de com una malaltia pot portar a consumir tòxics. Però també passa a la inversa: l’alcohol, per exemple, s’utilitza sovint per reduir l’ansietat i acaba generant dependència. L’estrès i l’ansietat formen part de la societat actual, i molta gent recorre a solucions que després es converteixen en problemes.
És a dir, el consum pot derivar en malalties mentals?
El consum agreuja clarament el pronòstic de les malalties mentals greus. Per poder diagnosticar correctament, primer cal veure el pacient lliure de tòxics. En una psicosi, per exemple, és molt difícil saber si és primària o induïda per substàncies. El consum de cànnabis pot desencadenar brots psicòtics, i en el cas dels bipolars, els estimulants com la cocaïna actuen com gasolina al foc: afavoreixen brots maníacs, agitació i agressivitat. A més, surten drogues noves contínuament, per a les quals no hi ha reactius ni estudis prou clars. Molts pacients arriben sense saber exactament què han pres, perquè són mescles de substàncies que provoquen trastorns de conducta greus. La fabricació i comercialització de drogues va molt per davant de la recerca científica i de la legislació.
Creu que hi ha prou consciència del perill que suposen drogues com l’alcohol per a la salut mental?
No. L’alcohol, per exemple, és legal i això fa que se’n minimitzin els efectes. A més, genera grans ingressos econòmics, cosa que crea conflictes d’interessos. Segons l’OMS, beure mitja ampolla de vi cada dues setmanes ja et converteix en bevedor de risc, així que pràcticament tothom ho seria. L’alcohol i la cocaïna són les drogues més consumides. L’alcohol, a més, provoca greus danys orgànics i genera una gran despesa sanitària, però com que és legal, no se li dona la importància que té.
I en el cas del cànnabis?
Pel que fa al cànnabis, el consum està molt estès i fins i tot hi ha fòrums que defensen que no és perjudicial. És cert que existeixen derivats del cànnabis amb ús terapèutic —per exemple, per a efectes secundaris de tractaments oncològics—, però banalitzar-ne el consum és molt perjudicial, sobretot en casos de malaltia mental.
També hi ha recerques amb altres drogues com l’èxtasi o els al·lucinògens, que s’estudien per tractar trastorns del contacte social. Però històricament ja hem vist com drogues creades amb finalitats mèdiques —com l’LSD, l’heroïna o les amfetamines— han acabat sent altament destructives. Amb el cànnabis passa el mateix: s’ha banalitzat socialment i científicament com si no passés res.
Quan diuen que algú “té esquizofrènia perquè ha fumat molts porros”, això és cert?
Els estudis indiquen que el cànnabis per si sol no causa esquizofrènia. El que sí que passa és que, en persones predisposades genèticament, el consum pot avançar l’aparició dels brots psicòtics. També pot provocar psicosis induïdes per cànnabis, que no són esquizofrènia, però sí quadres psicòtics greus.
Quan podem dir que una persona té un problema amb les drogues?
No calen paràmetres científics exactes. Si una persona diu “ho deixaré dos mesos” i no pot, ja té un problema. Si necessita la droga per relacionar-se millor o si la consumeix en solitari, també. L’addicció no és només biològica, sinó també psicològica.
Si algú diu “em fumo un porro al dia” i no pot deixar-ho tres mesos, té un problema. O si algú consumeix cocaïna “només dues vegades al mes” però no pot passar sis mesos sense fer-ho, també. La clau és veure si hi ha dependència, no només física sinó mental.
S’ha notat un augment del consum de drogues, especialment entre els joves?
Sí. Els estudis a Catalunya mostren que el consum d’alcohol i cocaïna ha augmentat. L’alcohol és transversal a totes les edats; la cocaïna, en canvi, requereix cert poder adquisitiu. Però drogues com l’èxtasi o el MDMA són barates i molt accessibles, i s’han normalitzat en l’oci juvenil. Això és també un problema de valors i d’educació. Com a societat no oferim prou alternatives als joves. Quan tens un jove consumidor, la pregunta és: què li ofereixo per motivar-lo a deixar-ho? Avui és més difícil que fa uns anys, perquè la realitat social no millora.
Les drogues sempre han existit, com a via d’escapament de la realitat. Si la realitat empitjora, el consum augmenta. I si els joves no tenen accés fàcil a feina, habitatge o formació, és molt complicat demanar-los que no busquin sortides com aquestes. Per això no és només un problema mèdic, sinó social i educatiu.
Què es pot fer? Hi ha alguna línia de treball o solució des del sector sanitari?
El primer és trencar l’estigma. Fa uns anys, la Societat de Patologia Dual va publicar un decàleg que començava dient que les addiccions no són un vici ni una malaltia moral. Encara hi ha qui pensa que consumir drogues és una desviació voluntària, però és un trastorn biològic. El cervell activa el circuit de recompensa i genera dependència. És com si en el cas d’algú diabètic diguéssim que és un “viciat del sucre”.
El segon pas és entendre que les addiccions no són només un problema sanitari. Necessitem coordinació entre àmbits socials, educatius i institucionals. Si no fem front comú, la situació només pot empitjorar. I sovint es deriva tot al sistema psiquiàtric quan ja és massa tard. Cal actuar abans i de manera conjunta.
